Haiti: viatge a l'infern (I)

Ja trobàrem estrany que ni negres ni blancs anessin cap a la frontera haitiana. Després ens vàrem assabentar pels diaris de la vella pugna-antagonisme de la classe dirigent blanca, de la Dominicana, amb els negres d'Haití, diem exprés negres, no govern, ja que els dominicans, provocat per antiga propaganda dels diferents governs, tant blancs com mulats, que són la majoria racial del país, han aconseguit que es generalitzés una mena de racisme anti-Haití, que va per por a la negri?tud i el pànic dels dominicans, que fa que els nombrosos, empobrits i desesperats haitians vulguin emigrar massivament cap al seu país. A pesar que l'economia dominicana es basa en el monocultiu, els seus habitants es neguen a treballar en la recol·lecció de la canya de sucre, tasca per la qual es recluta, inclús de vegades per la força, als bracers haitians que treballen en condicions d'autèntica esclavitud.

Nosaltres, per Santo Domingo, ja havíem vist força pintades de "Fuera Haitianos", però no sabíem que el president Balaguer havia signat el passat 13 de juny de 1991 un decret d'expulsió d'haitians que estiguessin treballant il·legalment a les plantacions. Des d'aquesta data, cap a 50.000 persones han estat expulsades del país.

Això ens porta a investigar sobre el nombre d'haitians que viuen a la Dominicana, varia entre 500.000 i un milió. La història d'Haití i els dominicans, dos països que comparteixen una mateixa illa, està dominada per una tensa rivalitat, que en molts moments, primer les sagnants invasions dels cabdills haitians -en el cas de l'era Trujillo, aquest ordena assassinar cap a 40.000 haitians, que vivien pacíficament a la frontera, dins de terres dominicanes.

A pesar que els haitians actualment són fonamentals per a les plantacions de sucre, on treballen en condicions properes a l'esclavitud, els dominicans senten un profund ?menyspreu pels haitians, perquè són negres, pobres, ignorants i primitius. Mentre aquests fan els pitjors treballs agrícoles, que els dominicans, un poble d'aturants, senyorets i murris, no vol fer, els haitians per poder guanyar poc més d'un euro al dia, han de de tallar al dia 1-5 tones de canya de sucre. Viure com animalots en els Batey, on després de pagar-se l'alimentació, etc. Al cap de 8 mesos de feina, poden estalviar 15 euros.

Nosaltres, insensats, ignorants de tot això, i d'altres coses, arribem a la frontera, i pels diversos quilòmetres que hi havia fins l'altra duana, la d'Haití, després de pagar 10 dólars, per sortir de la Dominicana, uns motoristes ens feren pagar el mateix per dur-nos amb moto, volant durants uns escassos, trepidants i polsegosos minuts.

Tan sols en uns pocs quilòmetres, ja vàrem veure un terrible canvi de paisatge, de cases, de gent, vehicles; el panorama de la duana, instal·lacions, cases, camions que l'envoltaven. Era desolador, d'una precarietat, colorido, anarquia absoluta. Varem pagar el mateix, etc., il·lusos de nosaltres, vàrem preguntar pels cotxes de línia, per la gua-gua. Rient ens assenyalaren una sèrie de grans vells camions pintats de vius colors, amb filigranes i frases i eslogans religiosos, etc. Anaven tan plens, que quan vam veure que la part més buida i fresca era la del sostre del camió, on també hi havia viatgers, vam decidir pujar-hi amb totes les nostres pertinences i asseure'ns, és a dir, estirar-nos, agafantnos als ferros. Poca estona després, estàvem acompanyats per una vintena de dones, velles, madures, joves, negríssimes, amb ulls enormes i amb ganes de fer broma i enriure's de nosaltres, gràcies als molts sacs plens de tot, animals, ampolles buides, llenya, es va fer una munió més compacte de persones i coses que ens afermava front el balanceig, que semblava el d'un vell galeó entre ones de pols. Quan el camió es posà en marxa per la inexistent carretera sinó polsós camí de guix blanc, que queia de les immenses pedreres blanques, que dotzenes de negríssims i cecs treballadors picaven, amb un descans per saludar-nos.

A més, durant diversos quilòmetres de tan polsegós camí, passàvem quasi fregant el petit abisme del famós llac Miguelito, que amb les muntanyes russes i el continu balanceig del camió, al principi pensava això fotrà un tomb i anirem a parar al fons del llac.

Les bromes i riures de les dones em feren oblidar el canguelo, el moviment, i com que anàvem a poc a poc i paràvem a tots els poblets on baixava i pujava més gent, era molt variat, distret i fins i tot divertit, a pesar que a mesura que fèiem quilòmetres cap a Port-au-Prince, el paisatge era més sec, àrid, i la misèria dels pobles també era més africana. Hom recordava els terribles documentals d'In?forme Semanal sobre Etiòpia.

Lectors, quan ens trobem apinyats amb tots aquells pobres, no us creureu, però són els moments més emocionants, amb l'emoció més viva, i les secretes llàgrimes que ara se me'n fot que no us creieu, tinc els ulls humits, desesperat d'estar amb tots aquells purs, innocents, que reien tot veient les nostres cares. Més endavant, em complagué molt que un haitià ens digués en el bus de tornada: vostès sou uns blancs molt senzills i ben parits, de fer com nosaltres 50 quilòmetres tan incòmodes, si al final tots plegats riem pels sotracs, és quan fem llarguíssims trajectes penjats amb una massa d'haitians, domincans i cubans. Sí, és amb els seus transports col·lectius quotidians, amb les seves incomoditats i sotracs, és en els meus viatges, els moments que recordo i amb més amor, solidaritat, he esdevingut un més en la multitud universal dels desposseïts.

Port-au-Prince. Quan faltaven pocs quilòmetres per arribar a la capital, en una parada després de cobrar-nos 12 euros, naturalment en dòlars, ens feien baixar els pocs que quedàvem als sostres i ens encabiren com paquets dins el camió, apilonats amb la nombrosa gentada de persones, paquets, mercaderiesÉ Per no mirar aquella atapeïda multitud de coses, braços, ulls entre la foscor, que ens miraven estranyats que uns blancs, estrangers, viatgessin fraternitzant amb aquelles incomoditats i pobres terres, hom mirava per entre les obertures i, gradualment, a mesura que arribàvem a Port-au-Prince anaven apareixent els infames "bidon-villes", on centenars d'infracases amb milers i milers de persones al carrer, que ni es veien per la quantitat de gent, al temps que el camió travessà, a poc a poc, aquesta dantesca i infinita no ciutat, de no vivendes, sense cap servei ni carrers, aigua, llum, urbanització de cap mena. Es despertà en mi un terror, claustrofòbia, ja que les masses negres de fora i els ulls interrogants de la foscor de dins del camió, m'agafà el que no és habitual en nosaltres, certa asfíxia, por, angoixa, tancamentÉ

Sí, lectors. Entràrem i baixàrem amb un camió reconvertit en la nova-vella barcassa de Caront cap a l'infern, de les parets baixes de Port-au-Prince. És una sèrie de caòtics bidon-villes, que culminen en el més pobre i terrible, el conegut com la Cité du Soleil, irònicament la Ciutat del Sol era el nom del llibre de Campanella, un dels molts amb Tomàs Moro, de les utopies socials que de la República de Plató, aquesta Cité de Soleil. Infern, negació i fracàs en les vigílies de l'any 2000 de totes les utopies, amb l'agreujant que tal com evoluciona el món, en totes les grans ciutats de l'orb, tant al Tercer Món, inclòs en la Nova Babilònia York, hi ha una infernal Cité du Soleil.

Per tant, no s'ha d'anar a Haití, Port-au-Prince, per trobar barris on la precarietat, misèria i manca de Serveis de tota mena siguin absolutsÉ