Ja som a l'agost i, per tant, al mes més mandrós i inservible de l'any. Sí, hi ha qui li pot tenir simpatia per allò que és el mes que baixa la feina i que majoritàriament s'aprofita per fer vacances. Però també són 31 dies inoperants que et forcen a anar al ralentí encara que siguis una persona proactiva i voldries aprofitar-lo per fer aquelles gestions o activitats contínuament ajornades. L'agost és, en el fons, com l'amic que sempre explica els mateixos acudits o com el parent que apareix en el moment més inoportú. Te'ls aprecies, sí, perquè formen part del teu temps i el teu espai, dels camins inevitables del calendari, però a vegades et planteges fins a quin punt són útils per a la teva subsistència. Fixeu-vos que aquest mes fins i tot trastorna el ?llen?guatge i les maneres d'actuar de gran part dels éssers humans que t'envolten. Si vols quedar amb una persona per temes professionals, per endegar projectes que en aquest clima de tranquil·litat col·lectiva tindrien més possibilitats de prosperar, l'interlocutor t'acostuma a emplaçar al setembre, perquè ara «som a l'agost». Quan busques alguna cosa cultural per fer, i et lamentes de les mancances programàtiques, sempre hi ha algú que et respon que això és perquè «som a l'agost». Ara que tindries més temps per treure't el permís de conduir o podries fer aquells tràmits administratius que durant l'any t'exigeixen cues inacabables, no pots fer-ho, perquè, et diuen, «som a l'agost».
Sí, d'acord, ens n'hem adonat, som a l'agost, el mes de la treva, de la desgana, dels llimbs. Però no pots evitar sentir-te presoner d'una mena de conspiració invisible per dinamitar-te l'optimització del temps. I tampoc no pots evitar pensar a rebel·lar-te contra la tirania del calendari i, al setembre, quan algú et mani la pressa per alguna cosa o et truqui compulsivament amb l'agenda a la mà, dibuixar un somriure d'incredulitat i, aixecant una cella, respondre: «som al meu agost».
