«Un dia d'estiu en què tota la família érem a la platja, la meva germana petita va aixecar amb una mà la pell del mar, com si fos un llençol, i allà en el fons hi va trobar dormint una nena, que portava un vestit blanc amb dibuixos de cireres, igual que el seu; en acostar-se es va adonar que era ella mateixa. La nena del mar va renyar la meva germana perquè l'havia desvetllat, tan a gust que somiava. Totes dues, agafades de la mà, van començar a fer castells a la sorra, i no paraven de rondinar-se amablement: "he agafat amb les teves mans aquests còdols", deia una, l'altre replicava: "no, tu ho has agafat amb les meves mans". "Això és el que he dit amb les teves paraules" i corregia l'altre contestant: "no, això és el que tu has dit amb les meves paraules". "No veus que jo sóc tu, i que tu ets jo? una feta d'aigua, l'altre de carn, però som la mateixa, una sola". "Per què no diem doncs nosaltres i deixem de barallar-nos?". Així ho feren, i es passaren molta estona plegades parlant-se i jugant; a l'hora baixa, quan el pare decidí que ja n'hi havia prou de mar per aquell dia, les dues nenes s'abraçaren tendrament, es fusionaren i es van fer una. El pare ens advertí: "millor que no aneu pel món explicant el que heu vist perquè ningú us entendrà"».

«En Josep sabia com dormir de pressa; quan tenia poques hores: "hauré de fer la feina de vuit hores amb cinc; dormiré accelerat". La seva voluntat vital era ser més veloç que el discórrer del temps, el volia avançar, el volia guanyar. No podia estar-se quiet. Es prenia el cafè d'un glop, el got de vi d'un trago, menjava en un tres i no res. Quan es confessava deia: "pecats mortals 4, venials 18, mentides 15, mals pensaments 6, posi'm una penitència abreviada". Tot ho realitzava ?ràpidament reduint la duració que hi dedicava la resta de la gent. Per economitzar temps minimitzà paraules, fins i tot li havien fet un rellotge especial i el minut tenia 50 segons i el dia 22 hores, així robava temps al temps. Però anava escurçant la seva pròpia vida.

Un dia que caminava rabent pel carrer trepitjà l'ombra ocre i calmosa d'un ancià estàtic en ple carrer. En Josep va quedar travat de cop i s'anava enfonsant com si s'hagués ficat en un fangar; en la mesura que volia alliberar les cames més s'ensorrava. Demanà a l'home de l'ombra que l'ajudés o que canviés de lloc perquè s'adonà que era llur ombra la que el premia cap en sota. El vellet se li acostà parsimoniosament i la maligna ombra s'anava projectant sobre en Josep, cada cop més pesada i atapeïda, més fosca; estava atrapat en la xarxa d'una teranyina obscura que el sumia avall. Finalment l'ombra el soterrà perquè el temps és invencible, a la mà porta una dalla i sempre ens guanya».

«Els més matiners es digueren observant l'espessa foscor: "avui la nit està peresosa, ronseja, però, a no trigar gaire, quan surti el sol com és habitual, fugirà i tot tornarà a la normalitat". Al cap d'una hora s'anguniejaran i les dones esparverades els inquirien per saber què estava passant. La gent que es llevà més tard en veure-ho tot negre no entenien res de res. Tot això va succeir fa anys. La nit es quedà en el poble omplint amb tonalitats obscures els paratges i ara els vilatans vivim alegrement a les palpentes. El sol llueix tan tímidament que no aconsegueix dissipar la capa de foscúries.

Els veïns de pobles del costat amb qui sempre hem rivalitzat i enemistat per qualsevol bajanada, el dia que es va fer de nit vingueren a riure's de nosaltres: "Quin mal heu fet que us han castigat? Se us ha afeblit el sol i el teniu a reparar? Encara no heu despertat, dormilegues! Com ho fareu per posar-vos els pantalons i cordar-vos els botons de la camisa?". Ningú tenia cap resposta. Els més vells tampoc no sabien què dir perquè un fenomen així no l'havien vist mai.

Nosaltres, els que residim dins la nit, som gent tranquil·la, sense turbulències emocionals, ni ens esveràrem aquell jorn ja llunyà, no obstant ens formulàrem qüestions: "La nit durarà tot el dia? Marxarà? Què passarà a la nit, arribarà el dia? La Terra ha deixat de rodar?". Els nens nascuts en la nit, quan ens escolten parlar del dia, volen saber què és, tan aferrats a la foscor no saben ni imaginar la claror, ni els colors, endemés els grans ens hem adaptat perfectament bé i no ha representat cap canvi, pesquem amb llanternes, continuem sembrant patates i cols, collim els fruits dels arbres, les gallines fins ponen més i els xais estan contents en la pastura. Certament els adults sentim moments d'enyorança de cels blaus, de sols de llum que posaven colors verds als arbres i arams a la tardor. Però si voleu que us ho digui, us ho diré: estem encantats de viure a les fosques, tanmateix ens sap greu que la resta del món visqui sense nit suportant vint-i-quatre hores de sol».

«Salvador Dalí gabiejat per la premsa de la ciutat de Filadèlfia, que l'empaitava arreu, decidí reunir-los a tots i fer una important declaració: "Els conferenciants comencen enunciant que seran breus i no acaben mai, jo senyors periodistes seré breu: ja he acabat. Bon dia"».

Un conte molt breu: «Darrere la porta hi ha un gat, vet aquí el conte (article) acabat».