Estar trist no està de moda. En altres èpoques sí que ho ha estat: el romanticisme exaltava la tristesa (i la melancolia i la nostàlgia i els paisatges desoladors). Gràcies a déu el romanticisme l'hem superat i ara el que es porta és estar de bon humor, tenir uns hàbits de vida saludables i anar a la feina en bici?cleta, amb pomes ecològiques a la cistella mentre escoltes Happy amb els auriculars i somrius. Ho hem fet bé: és més divertit que caminar sota la pluja reflexionant sobre la solitud de l'home i el paradís perdut. El que passa és que hi ha un perill, i és que ens hem descuidat que la tristesa també és nostra i la necessitem.
Una escena típica en un bar típic entre dos amics típics: un expli?ca que s'ha separat i que es vol morir i que mai més no trobarà nin?gú com la X i que no pensa tornar a sortir de casa i que està tan trist que no es pot fer ni una truita. L'amic, automàticament, sense deixar-lo ni respirar ni parpellejar li diu que ha de sortir, que s'ha d'animar, que hi ha molts peixos al mar -sí, hi ha gent que pot dir això sense desintegrar-se ni res- i dema?na més birres, que no decaigui la festa.
No podem tolerar la tristesa, ni la nostra ni la de l'altre. I és un error perquè la necessitem molt, perquè encara que sembli una pa?radoxa és la mateixa tristesa la que ens permet curar-nos d'estar tristos. És com un túnel que hem de passar. Després, una vegada pas?sada la pena, tornarem a estar bé d'una manera natural. Si no ens permetem estar tristos, si no passem per aquest túnel, ens podem quedar encallats en el patiment. I el patiment no es traspassa, el patiment s'instal·la i és infinitament pitjor que la tristor. El patiment és una mena de tristesa antiga i enquistada. La tristor, en canvi, és fresca i llisca, com l'aigua.
No, la tristesa no cap en el ritme de vida que portem, frenètic; la tristesa no cap en l'optimisme naïf que ens volen vendre per tot arreu ni en l'espiritualitat tan mal entesa que circula per les xarxes. La tristesa no cap en allò que volem ser tots: triomfadors, líders i valents. No hi cap i és un gran error. Però no tot està perdut! Heu vist Inside Out? L'última pel·lícula de Pixar ens explica les coses que ens passen des d'un punt de vista diferent: el cervell. És una pel·lícula sensacional a tots nivells -si no l'heu vista no us la perdeu- i resulta que a més a més situa la tristesa al lloc que li correspon. I que això passi en una pel·lícula per a tots els públics i que lidera les taquilles -i no en una pel·lícula d'autor difícil i avorrida- és una gran notícia.
Jo no m'atreveixo a fer prediccions però sí que sé el que desitjo, i és que la genera?ció que ve, aquests adolescents tan estranys que viuen a través de les pantalles però que em semblen tan centrats, trobin el punt mig meravellós entre els nostres triomfadors desconnectats i els nostres gurus espirituals de fireta. Desitjo que puguin parlar d'emocions amb rigor i amb frescor, com en una pel·lícula de Pixar. I que la tristesa no els faci tanta por com a nosaltres. De debò, no us la perdeu.
