Atenció al territori

06.08.2015 | 08:59
Atenció al territori

Repetidament els grans titulars parlen d'incendis forestals a un lloc o altre de Catalunya. Són notícies cruels. Molta gent, professional i voluntària, es juga la vida a les operacions d'extinció del foc i els residents en aquella zona veuen perillar els seus patrimonis, que moltes vegades perden llastimosament. Als llocs de comandament s'hi fa un servei de gran responsabilitat i amb mitjans tècnics que expressen l'efectivitat dels esforços, inclosa la solidaritat de l'Estat veí, si convé. I és que aquell territori que es crema -per deshabitat i per ermot que pugui ser- forma part de la nostra vida. La natura és un component de la personalitat col·lectiva.

Des de la tribuna de la ciència de la geografia humana ja s'ha dit que aquesta nostra època vinculem cada vegada més les emocions al territori; es poden observar alguns detalls: hem ampliat els estímuls del viatge, tenim una tendència emocional a valorar bé el paisatge, creix espectacularment el fenomen del turisme, augmenta l'esport d'aventura autèntica a l'escenari natural, el bosc i tot entorn verd passen a ser una enyorada compensació del viure a ciutats no agradables. La natura és un premi. I aquests ingredients han fet créixer parcel·lacions i urbanitzacions, ideades sovint per promotors ignorants dels conceptes del respecte i de la sostenibilitat. A les immensitats de la natura, sembla, tot hi cap.

És allò que va denunciar categòricament el científic Martí Boada: «El territori ve a ser com aquell medieval dret de cuixa, que s'ha d'acabar». Es va manifestar així el juliol del 2012, amb motiu d'aquell foc que els gironins recordem molt bé perquè va arrasar l'Empordà; un foc, aquell -com tots-, amb molta cendra de discursos abrandats dels polítics i amb cap iniciativa constructiva d'un demà forestal ben definit i tranquil. Del foc de l'Empordà ja han passat tres anys, gairebé el mateix temps que dura una legislatura del Parlament.

Veus autoritzades en la ciència de la nostra terra van opinant que caldria potenciar la possibilitat de viure en el bosc i del bosc. És a dir, fixar-hi població. Viure del bosc pot ser interpretat, a primera vista, com un somni rebobinat d'un abans-d'ahir caducat. Però viure del bosc -o començar, només, a parlar d'aquest tema- pot significar una proposta de repte de futur amb positius caires socials i econòmics, una voluntat de canvi profund; amb realisme: no té substitut l'estimació del territori des de la mateixa casa on vius, hi tens la família, hi treballes, on artigues les feixes que calgui, i hi fas les previsions de tot el necessari. Arrelar. Quilòmetre zero. Tot això, des d'un despatx llunyà i oficial, ja s'ha vist que no resulta. Quan un incendi forestal es dóna per controlat, el polític de torn s'afanya a marxar, que a casa li posaran en lleixiu la camisa blanca que s'ha emmascarat.

Deixem-ho aquí, a sobre la taula de totes i cadascuna de les nombroses administracions d'aquest país. Posem-hi també un recordatori històric com un punt de llibre i de meditació: quan el famós viatger i escriptor Francisco de Zamora va relatar minuciosament el seu pas per Catalunya, va deixar constància que al massís muntanyós del Montseny havia comptat fins a trenta espècies diferentes de poma. Allò era al segle XVIII. La muntanya del Montseny era ben habitada.

Avui, al Montseny, hi tenim trenta espècies d'olors de carburants, dels vehicles diumengers que vénen a posar-hi la seva singular atenció al territori, amunt i avall.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema