El sentiment contrari

07.08.2015 | 09:44
El sentiment contrari

Als mercats borsaris es recalca sovint la importància del «sentiment contrari» o, el que és el mateix, el valor d'invertir en aquells actius que, per un motiu o altre no estan de moda sinó que passen el seu particular purgatori. Warren Buffett ho va sintetitzar en una cridanera frase: «Cal ser cobdiciosos quan la gent és temorosa i temorosos quan la majoria és cobdiciosa». Diríem que la funció de la mentalitat contrària consisteix a preparar-nos per a l'imprevist. Al cap i a la fi, predir el futur de forma precisa suposa una tasca gairebé impossible i més val adherir-se a uns pocs principis segurs.

En política passa una cosa semblant. Al començament de la II Guerra Mundial, Europa s'enfonsava sota el pes dels dos grans moviments totalitaris del segle XX: el feixisme i el comunisme. Va ser un sol ho?me, Winston Churchill, qui amb determinació va aconseguir guanyar el temps suficient perquè els Estats Units entressin a la guerra i salvar així les restes d'Occident. Que el seu perfil encaixés més al segle XIX que al XX no importa tant aquí com la seva voluntat de lluitar contra els fantasmes de l'època. Churchill, un reaccionari conservador, va salvar la democràcia liberal i el sentit burgès de la decència i el respecte. Poc després, però, l'hegemonia soviètica resultava aparentment indefugible. Arribava la bomba atòmica, queia Corea del Nord, Yuri Gagarin orbitava al voltant de la Terra, els vells impe?ris colonials es desfeien. Va ser llavors quan un altre home singular, l'ambaixador George F. Kennan, va desenvolupar «la doctrina de la contenció» que permetria frenar les aspiracions soviètiques i, finalment, guanyar la Guerra Freda. Res va ser com sem?blava en un primer moment. La crisi del petroli del 73 anunciava, altre cop, el principi del final del capitalisme i, per descomp?tat, tampoc va passar res del que es preveia. Molt pocs havien aventurat l'eclosió del terrorisme islàmic o assenyalat les perilloses contradiccions internes de l'euro -un d'ells va ser Margaret Thatcher- i, no obstant això, ara ens movem entre una i altra amenaça. Quan va esclatar el crac de 2008, l'or va passar a ser un refugi del capital necessitat de comprar seguretat; però, després d'una forta pujada inicial, porta anys estimbant-se pel tobogan de les pèrdues. Només uns pocs malastrucs com el mateix Buffett van desaconsellar la seva compra. El sentiment contrari no et garanteix cap èxit. Seguir la moda, en canvi, t'assegura anar a l'última, però no encertar. Pocs àugurs adquireixen la condició de profetes.

Si ens movem en el més immediat i proper, comprovarem com els que porten la contrària han encertat molt més que els que segueixen el corrent. Ni el 2008 va suposar el final de la globalització ni el món s'ha aturat. Durant tres fatídics anys, Espanya va treure el cap a l'abisme de la fallida; tot i que, en acabar la legislatura de Rajoy, el nostre país torna a encapçalar el creixement econò?mic a Europa. La grip A, primer, i l'ebola, després, anaven a acabar amb nosaltres, però almenys a Occident les conseqüències de les diferents pandèmies han estat lleus. Després de l'abdicació de Joan Carles I, l'adveniment de la República semblava imminent; mentre que, tot just un any després, Felip VI ha recuperat gran part del prestigi i de l'autoritat perdudes per la Corona. Res és tan immediat com indiquen les xarxes socials. Res, tan ineludible.

Ara, a dos mesos vista de les plebiscitàries catalanes, ha arribat el moment de la «llista única», «llista del President», o com se li vulgui dir. Una majoria absoluta del sobiranisme trencaria finalment Espanya en el termini breu de sis mesos; el PPC crida a un front comú per impedir-ho, amb Ciutadans i el PSC; Unió es mou en terra de ningú. I, tanmateix, la intuïció contrària ens diu que no passarà res, igual que les bravates gregues no han aconseguit el fruit esperat i el referèndum escocès tampoc va aconse?guir trencar el Regne Unit. Rares vegades les ficcions s'imposen sobre la realitat, tot i que en ocasions sí succeeix. El risc de caminar per la vora d'un precipici és relliscar i caure. No obstant això, els danys habituals de la irresponsabilitat solen ser altres: bàsicament aquells que sorgeixen del frontisme, de la ruptura d'una sentimentalitat comú i de la desconfiança entre les parts, fins a assentar-se com a principis polítics i socials. La qual cosa resulta bastant més perniciosa que l'arribada dels temuts cignes negres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema