Cartes

david barba serra. lloret de mar.

Sovint trobem curiositats en allò en què s´ha convertit el turisme a casa nostra: Interessos entre els residents i els visitants que romanen units per allò que els separa, l´animadversió cada cop més accentuada d´una convivència indiscutiblement necessària. I a voltes amb aquest tema, quan la «Confederación Española de Hoteles y Alojamientos Turísticos» (CEHAT) fa una crida a no demonitzar el sector, el debat a Lloret es centra contínuament en el compliment o no de les normatives de civisme utilitzant el visitant com a únic focus responsable d´aquesta problemàtica. Com diria l´Antropologia del Turisme fa unes dècades, què difícil és per els investigadors definir aquest actiu anomenat «turista» i que fàcil és per a tothom l´ús quotidià del terme. Pensem, doncs, arribats a aquest punt, que Lloret de Mar no ha sigut capaç fins ara d´assimilar el model de població que realment s´hauria d´haver projectat a l´exterior per tal d´acollir aquests visitants? Donant la volta a la perspectiva, si fora inequívoc fins ara que el sistema de «solyplaya» era irrenunciable, alhora no vàrem tenir clar cap a quin futur podria portar-nos aquesta decisió? Intents n´hi ha hagut i no seria just discriminar-los. L´impacte que va tenir el turisme en els seus inicis ha desembocat a l´actualitat en una clara reversió de la diferencia entre el resident i el turista, i aquest és un fèrtil camp d´estudi. Ara toca més que mai una revisió que desemboqui en un pla estratègic sobre quin model de ciutat volem els propis lloretencs i, tal com la voldrem tots plegats, ergo sabrem quin visitant tindrem. Així, amb el coneixement i coresponsabilitat d´allò que volem ser realment els ciutadans trobarem segurament amb més facilitat la clau d´aquesta relació sovint tant oposada entre sensibilitat i intel·ligibilitat.

Esclaus de la hipermodernitat

berta montfort. banyoles.

Algunes persones no saben apreciar les coses bones que els ofereix la vida; no saben admirar la bellesa que les envolta ni valorar les persones que les estimen. Probablement aquestes persones tenen un enemic que els encega com per exemple l´esclavitud a la hipermodernitat, al glamur, a la superficilialitat i, sobretot, als fantasmes imaginaris.

Són persones que sovint busquen a fora, estan molt pendents de l´aparença i de la galeria exterior.

Molts i moltes de nosaltres haurem experimentat aquesta situació fins que arriba el dia que un/a s´adona que com a casa no hi ha res millor i que la felicitat es troba al nostre interior. Malauradament la vida és prou curta per desviar-nos en camins equivocats i és important ser-ne conscients aviat perquè el gaudi sigui més llarg que breu.

Ara bé, per arribar fins aquest punt només cal fer un exercici: la introspecció al nostre ser! Si hi ha quelcom a la ment que ens bloqueja i no ens permet disfrutar de la bellesa del nostre entorn i de les persones properes que ens estimen només cal posar-se a deslligar aquell nus per poder ben estirar la corda i saltar d´alegria!

Personalment us puc assegurar que és un plaer quan deixes anar la corda, ets sents alliberada, en pau amb tu mateixa i més positiva. Només sap greu quan observes als altres amb nusos, voldries deslligar-los tu però no és la nostra feina, sinó d´ells/es. Cadascú és responsable a aprendre a navegar al seu mar mental.

Resposta al Sr. Luis Carrillo

JOSEP MARIA BOSCH. girona.

Dir, en primer lloc, que em comprometo que, per la meva part, és la darrera resposta al Sr. Carrillo, pel que fa a aquest tema. Crec que no es pot cansar els lectors.

En primer lloc, Sr. Carrillo, o vostè no entén el català, o no el vol entendre o pateix un dèficit descomunal, de comprensió lectora. Vegem-ho.

- Jo l´hi parlava d´uns certs mitjans de Madrid... que em consta que vostè coneix molt bé € i vostè em surt amb El País que és un dels pocs mitjans que no pertanyen al grup que jo l´hi deia: faci el favor de buscar «Caverna Mediàtica», «Mitjans de la Caverna» o «Brunete Mediàtica» i se n´assabentarà.

- Li agraeixo el gran treball d´investigació periodística que ha fet per tal d´arribar a la conclusió que el President Mas, al seu parer, va fer el ridícul, en dues ocasions, davant els periodistes: no sé a què ve aquest tema € ja que no n´havíem pas parlat. En qualsevol cas, supo­so que estarà d´acord amb mi que els seus contrincants polítics, es diguin Albiol, Arrimadas, Iceta, Rajoy, Sánchez, Rivera, etc. etc. fan el ridícul, davant els mitjans, com a mínim dues o tres vegades cada dia. I, a més, fan aquest ridícul en castellà, ja que tota aquesta gent no ha «patit» (per sort, segons vostè) la «immersió lingüística» i només parlen aquest idioma.

- Finalment -i respecte al tema de la discriminació pel català- veig que el tema és molt més greu, en contra del que vostè diu: perquè el cas que jo l´hi parlava€ és un altre: és el d´una parella que es va separar i el jutge l´hi treu la pàtria potestat a la dona perquè va a viure a Barcelona i, segons el jutge, el català suposarà un gran problema psicològic per al nen.

Res més, Sr. Carrillo € segueixo pensant que en l´autopista de la vida, vostè circula en sentit contrari i està escridassant els que ho fan bé. Vol dir que la culpa de tot plegat no rau en aquests llibres tan rars que vostè diu que llegeix?

Si jo fos rei d´Espanya

Francesc A. Picas. la jonquera.

Si jo fos rei d´Espanya, la primera cosa que faria seria derogar els decrets de l´homònim, Felip V, primer rei Borbó, que el 1714 obligà Catalunya a ser una província espanyola.

Voldria que Catalunya recuperés la seva personalitat, administrés la seva riquesa amb una hisenda pròpia, que la llengua catalana fos l´única oficial a les escoles, que Catalunya legislés les pròpies lleis, i administrés les seves estructures, ports, aeroports, carreteres, etc€ sense ingerències del govern de Madrid.

A canvi, demanaria als catalans que em proclamessin virrei de Catalunya. Llavors, Espanya i Catalunya, cada una independent, serien agermanades al·legòricament a través meu, rei i virrei, respectivament. Heus aquí la solució d´un problema que fa tres-cents anys que dura. Esperem que el 27 de setembre es trobi remei a aquest mal, si la majoria de catalans voten Sí.