Sols cal tenir present el cas que ha fet Europa de l'opinió sobirana de 2/3 dels grecs expressada en referèndum, per entendre quin en pot fer del resultat d'unes eleccions regionals d'un Estat de la Unió -Catalunya, p.ex.- de les quals el govern convocant vol extreure un valor plebiscitari. Als grecs, tot respectant el seu dret a decidir a anar-se'n de la Unió, els han endurit les condicions del rescat que no els agradava i ara s'empassen; si guanyés la coalició d'Artur Mas, pujarien els interessos del deute espanyol i els mercats continuarien negant el finançament de l'autonomia catalana. Perquè una convicció creix a la Unió Europea: els catalans ni som tan seriosos ni tan ?asse?nyats ni tan moderats com fèiem veure, que el nostre vot seria més fruit d'impulsos hormonals que de l'intel·lecte.

L'Europa continental i occidental -Alemanya, França, Itàlia...- no creu que hi hagi cap Imperi al seu si per desmantellar i farà el que calgui per impedir cap canvi al mapa polític creat amb sang i guerres els darrers dos segles. Tot plegat, massa delicat per permetre experiments. Ho saben els flamencs i qualsevol personatge amb un mínim de coneixement de la història i d'Europa. Enganya, doncs, qui promet processos cap a la independència. L'única oferta real d'Artur Mas i d'Oriol Junqueras és la confrontació amb l'Estat i la Unió de resultat conegut i de conseqüències similars a les d'una pedregada seca.

Totes les eleccions tenen quelcom de plebiscit. A les del 27-S és si volem o no Artur Mas, el de les retallades, president, i la Convergència dels Pujol i del cas Palau, entre altres, al govern. Si hi ha majoria absoluta -68 diputats-, Mas serà president i Convergència no pagarà per corrupte. Si no hi arriben, Oriol Jonqueras tindrà la llibertat de mirar si pot ser-ho amb el suport de la Iniciativa postlífting i de les CUP. I de qui calgués.