cinc anys després del cop d'Estat del Tribunal Constitucional contra l'Estatut de Catalunya arriben eleccions que, es vulguin o no, són tan constituents com les primeres després de la mort del dèspota Franco. Irlanda també va votar primer en unes parlamentàries perquè Londres, com avui Madrid, no permetia un referèndum. Cinc anys de molt soroll, amb manifestacions milionàries, referèndum boicotejat per Madrid on votaren 2,3 milions i ara un plebiscit on els integristes es presenten disminuïts, dividits, desmoralitzats, desganats i desesperats. Tan desastrós futur integrista que a Catalunya el PP de majoria absoluta a Madrid molt probablement es quedi extraparlamentari.

Un jutge del PP, que va enfonsar l'Estatut evidentment, ja ha fet una crida colpista. Deixar votar els catalans, diu Ramón Rodríguez Arribas, és "un golpe de Estado constitucional" que cal prohibir com Franco "por orden gubernativa". No es tracta de l'Estat de dret sinó d'una "decisió política". El PP fundat pel Goebbels de Franco Fraga torna, a punt de desaparèixer de Catalunya i del poder absolut a Madrid, si els ha deixat mai, als seus orígens.

El PSOE també de capa caiguda a Catalunya i a Madrid afirma, cosa que sorprendrà els suïssos amb referèndums trimestrals municipals, cantonals i federals, que són "una forma poc operativa de prendre decisions". Antoni Zabalza tampoc vol eleccions que considera són una "burla". Burla perquè els integristes no trauran més del 20% dels vots? Les majories no són bones per al PP i per al PSOE quan mostren al món la voluntat decidida del poble sobirà.

A El Decameró surt Pere II el Gran, perquè va expulsar els francesos absolutistes de Sicília després de la revolta de les Vespres Sicilianes. Boccaccio l'anomena "un rei tan gran, un senyor liberal i benigne, compassiu, tothom celebrà molt la humanitat del rei", i conclou la seva famosa història d'amor amb una proclama política: "Obrant així, doncs, es conquisten els ànims dels súbdits, es dóna exemple de bones obres i s'adquireixen les fames eternes. A la qual cosa avui pocs o ningú tenen l'art de l'enteniment estès car en la major part els senyors s'han tornat cruels i tirans".

Tres segles més tard, Shakespeare el converteix en un castellanitzat Don Pedro, Prince of Arragon, a Molt soroll per a no res situada a Messina, Sicília. Hi surt un policia "tan honest, les seves idees no són tan limitades" de nom Vergés. Potser Shakespeare li va posar Vergés per l'advocat gironí que vivia a Londres que deuria explicar el conte de Boccaccio. Josep Maria de Sagarra la va traduir el 1945 canviant el nom ben català de Vergés pel burleta d'Esbarzer.

L'immobilista de pedra picada Rajoy és el que ha fet molt soroll per a no res. Molt soroll contra l'Estatut, molt soroll contra el pacte fiscal, molt soroll contra el referèndum, i ara molt soroll contra les plebiscitàries. El bombardeig incivil del PP i del PSOE contra l'Estatut ha produït l'efecte contrari. Qui cau és l'ntegrisme, no l'independentisme i qui cau és PP i PSOE, no només a Catalunya sinó a tota Espanya.

Aquests cinc anys no han estat fàcils i els que vénen tampoc, però en democràcia no manen les amenaces i les prohibicions sinó la voluntat sobirana del poble. La resta, molt soroll per a no res.