Un cop més arribem a unes eleccions, les del 27-S, sense una nova llei electoral catalana, una norma en la qual s'havia aconseguit un ampli nivell de consens, excepte en una cosa tan elemental com la distribució d'escons. No és una qüestió menor. Mirem, per exemple, les recents eleccions britàniques, que es regeixen per un sistema extremadament majoritari. El Partit Conservador, amb el 36,9 % dels vots, va obtenir 331 diputats, mentre el Partit Verd, amb un 3,8 %, és a dir la desena part de vots, només en va aconseguir un. Més sorprenent va ser encara el repartiment d'escons a Escòcia. El Partit Nacional, amb el 50% dels vots, va aconseguir 56 diputats, mentre laboristes, conservadors i liberal-demòcrates, que sumaven prop de l'altre 50%, només en van aconseguir 3, un cadascun d'ells.

Amb un sistema electoral molt més propor??cional que el britànic, a Catalunya i l'Estat Espanyol les forces polítiques poden que?dar-se fora de les institucions amb un important nombre de vots, per no arribar al mínim del 3% o del 5 %, en funció dels comicis. Així, una candidatura pot quedar-se sense representació a les Corts Valencianes amb 125.000 vots, al Parlament de Catalunya amb 110.000 o a l'Ajuntament de Barcelona amb 30.000.

A poques setmanes del 27-S, que una part important de les forces polítiques plantegen com a eleccions plebiscitàries, les candida?tu?res estan clarament dividides en funció de la seva adhesió a les propostes sobiranistes. Per una banda Junts pel Sí (CDC, ERC i entitats) i la CUP en el bloc independentista. Per altra PP, C's i PSC en el bloc unionista. Entre uns i altres, Catalunya Sí que es Pot (Podem, ICV, EUiA i Equo) i UDC en el bloc que dóna suport a un referèndum, però no a la declaració unilateral d'independència (DUI). Tant aquests últims com fins i tot la CUP poden ser acusats de "manca de lleial?tat patriòtica" (sic), uns per no donar suport a la DUI, altres per no comprometre's a una eventual investidura d'Artur Mas.

Uns i altres no haurien d'oblidar que hi ha dues Catalunyes clarament diferenciades en la seva composició social, el que es pot reflectir clarament en uns resultats electorals molt diversos segons el territori o comarca: Per una banda, la Catalunya més metropolitana, amb Barcelona, l'Hospitalet, Badalona, Terrassa, Sabadell, Mataró o Tarragona..., on la competència entre Junts pel Sí i Catalunya Sí que es Pot podria ser més forta, per altra la Catalunya interior, amb poblacions importants però amb molt menor pes demogràfic que les anteriors: Girona, Manresa, Vic o Berga, on el bloc independentista té la seva principal força.

És evident que el dret de tots els pobles a decidir el seu futur i la seva pertinença o no a un estat hauria de ser un dret democràtic inalienable, encara que no el recone?gui la Constitució espanyola ni cap altra constitució del nostre entorn. Però els drets socials són també un dret democràtic fonamental, que ha costat segles aconseguir, uns drets que cada vegada més la majoria dels governs europeus retallen per mantenir els privilegis de les grans corporacions empresarials a costa de les classes populars, tant des de la mateixa Unió Europea com des dels actuals governs espanyol i català. Ara més que mai, drets nacionals i drets socials han der ser quelcom inajornable.