· CARTES

Cartes

Les cartes que els lectors enviïn a aquesta secció han de ser originals i exclusives i han d'arribar mecanografiades (amb una extensió màxima de 20 línies), signades, amb el número de DNI, adreça i telèfon de l´autor. No es publicaran cartes signades amb pseudònim ni amb inicials.

Les cartes es poden enviar per correu electrònic, a l'adreça opinio.diaridegirona@epi.es

11.08.2015 | 09:14

Els sants caiguts de l'altar
joan enric carreras. Bellcaire d'Empordà.

El meu gran referent de joventut era Raimon, tots recordem la protesta i el que repre?sen?tava el Diguem No en aquells temps de dictadura, ¿on és ara? Diu que ell no és sepa?ra?tista, ¿on són aquells actes a la universitat? o quan va anar per primera vegada a l'Olimpia de París i tenia por que Franco no el deixés tornar i cantava «he deixat ma mare sola a Xàtiva al carrer Blanc»? Jo encara sóc aquell marrec que creia que tot era possible, m'has decebut. També el meu admirat Serrat, ¿on són les teves protestes perquè et volien fer cantar en castellà? Si després vas ser el rei de cantar en castellà. T'admiro com a compositor i cantant, però com a persona esperava més de tu, i l'admirat Llach finalment s'ha apuntat a la llista, menys mal, encara que no sé el verdader motiu, m'hauria agradat que L'Estaca hagués sigut el simbol de la revolució actual, però fins ara ell estava darrere la bardissa. Ja sé que és un petit mentider, ja ho era quan va començar a tenir èxit, recordo que si al concert no hi havia molta entrada (calés) no volia cantar el Bandoler per por de quedar-se afònic (una excusa). Després hem tingut polítics que als primers anys de democràcia semblava que era el salvavides de Catalunya, sí Sr. Pujol, estic esperant que surti tota la veritat de la seva «herència» perquè encara voldria està convençut del que expli?ca en les seves memòries. Si finalment també l'he de treure de l'altar, almenys en aquesta diada esperada, es rebel·li contra tothom, primer per deixar el seu nom net (els fills que fotin el que vulguin, Vd. no en té cap culpa) i després pels qui vam creure en el seu missatge en aquella transició tan poc democràtica i tant esperada per tots.

Felicitació a Kim Durall
QUIM TORRA. girona.

Fa temps no escrivia cartes al Diari. No ho faig ja que els que «nedem contracorrent» al no ser independentistes som mal vistos, fins i tot entre les famíliesÉ Jo no canviaré, tinc per?sonalitat. No escriuré cartes com una da?ma gironina que sempre critica sistemàticament amb odi Madrid. Avui ho faig amb veritable complaença. Em dirigeixo a Kim Du?rall, amb el qual tenim molts punts en co?mú, tot i que no ens coneixem. Ja el 2013 en a?ques?tes mateixes pàgines va escriure i hi coinci?dim plenament: «El plantejament d'Espa?nya ha quedat antiquat... El Sr. Suárez, d'escassa intel·ligència, va dividir el territori nacional en absurdes autonomies, amb 17 go?verns autonòmics... la racionalitat apunta a la globalització... els territorialismes i inde?pendentismes apunten al caciquisme, a la involució, a l'endarreriment». Aquí rau el pro?blema econòmic, penso. De la carta d'ara, opino com en Kim, en l'abús de l'aigua del riu Ter, gironí per excel·lència, és una mostra del centralisme barceloní, pitjor que el ma?drileny. I en Kim apunta la possible anne?xió a França. Històricament Girona ja va pertànyer a França del 1810 a 1814, quan els france?sos van crear escoles i clíniques, ja que aquí només hi havia convents. Veritat. I pregunto per què no indepen?dència gironina per no caure en mans del «senyor Mas». No m'estic de subscriure el comiat de la carta de Kim, magnífica: «agafats d'altres mans, més intel·ligents, eficaces, altruistes i assenyades». Felicitats.

Un rècord sense precedents
M. Àngels Pagès Calvet. Ventalló.

Enmig de tanta informació, una notícia positiva: sis trasplantaments pediàtrics en 24 hores, una fita que no s'havia aconse?guit mai abans en cap hospital. El que semblava impossible es va poder realitzar gràcies al compromís, excel·lència i talent dels més de cent professionals que hi van participar. Una tasca multidisciplinària que va mobilitzar a tot el personal. Això ens mostra l'excel·lència mèdica i el prestigi de tot l'equip de l'hospital Maternoinfantil Vall d'Hebron i la seva capacitat logística per coordinar unes interven?cions de tan elevada complexitat. Un orgull de país saber que és un del centres de re?ferència al món, líder en transplantaments pediàtrics. Ens va emocionar veure l'alegria d'uns nens que havien sofert molt i que ara es recu?peren satisfactòriament i més encara la hu?ma?nitat i altruisme de les famílies dels donants que en una situació de màxim dolor varen ser capaces d'un acte tan gran de gene?rositat per mantenir la vida d'altres. Fets com aquest que han salvat vides diuen molt del sistema sanitari català i del seu lideratge que cal preservar i potenciar, destinant-hi els recursos necessaris.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema