Fa uns anys vaig coincidir en un sopar amb l'aleshores subdelegat del Govern a Girona, Francesc Francisco Busquets, tot i que no a la mateixa taula. Ja avançat el sopar, el vaig veure aixecar-se amb una copa a la mà, tentinejant, anant de costat a costat, ensopegant, intentant amb dificultats arribar qui sap on. La imatge de tot un alt càrrec que ni s'aguantava dret sempre m'ha perseguit.
El sopar era en un vaixell i el mar estava mogut, i el bo de Francesc Francisco -home encantador i polític estranyíssim per culte i honest- estava sobri com un nadó. Però si jo hagués escrit el primer paràgraf i prou, no hauria dit cap mentida. Dic això perquè cada cop és més habitual a la premsa tergiversar els fets no explicant-los del tot. No fa gaire un diari català d'àmbit estatal titulava a portada: «Ada Colau cobrarà 80.000 euros anuals». Només a l'interior, a la pàgina 26, s'explicava que Colau es rebaixava el sou un 27% respecte el seu predecessor (calculin què cobrava Trias!) i que com que la llei no li permet rebaixar-se'l més, donarà a entitats socials tot el que sobrepassi els 2.200 euros mensuals. Res a veure amb la notícia de portada, tot i que no era falsa. Però Colau és l'enemiga.
És fals que l'objectivitat no existeixi. I tant que existeix. Succeeix que no és fàcil. És tractar de la mateixa manera la notícia que t'agrada com la que no t'agrada, el personatge que et cau bé com el que detestes. El francès Jean Hatzfeld cobria la guerra dels Balcans des del costat bosnià, una guerra en la qual tothom era probosnià i antiserbi tot i que cap bàndol es quedava enrere en atrocitats. Hatzfeld va ser greument ferit en una emboscada i va perdre una cama. Es va iniciar una campanya contra els serbis, que van acusar de disparar contra la premsa. Al cap d'un temps investigant va descobrir que qui li havia disparat van ser els bosnians, probablement per error. Hatzfeld va fer el que pocs periodistes farien avui: escriure exculpant els enemics i desmentint-se a si mateix. Perquè primer és la veritat.
