El dilluns passat, el meteoròleg Mario Picazo arribava a Cadaqués en iot per ensenyar a TVE la bellesa del poble empordanès que va qualificar «com un dels més bonics del món». El programa vol mostrar pobles costaners singulars, i de pas, ai las, fer-nos venir les dents llargues amb l'embarcació del seu presentador.

Parlant amb el més antic propietari del Bar Marítim, gairebé la memòria viva de la població amb 92 anys, l'home li explicava que anava a prendre el sol amb la germana de Dalí, que feia top less, i que els seus pares li van regalar el local el 1935. Picazo, que se'ns mostra lluint cos i fent snorkel com un bon aventurer, li diu que quina sort que va tenir. Quan aquest li contesta que pot comptar, que llavors no hi havia ningú, se'ns mostra una veritat que poques vegades recordem.

Molts dels indrets de la Costa Brava han viscut fins fa poques dècades aïllats, reduïts a oficis durs i de supervivència com la pesca o una agricultura precària, fins que el turisme ha dut infraestructures, benestar i sobretot, l'atenció i la valoració de ciutadans de mig món, que volen gaudir d'un paisatge i d'un sol privilegiats.

Diuen els especialistes que cal potenciar les rutes dels camins de ronda. Actualment es fan iniciatives com el seguit de trobades de natació en aigües obertes, que marxen en aquesta direcció, però en relació almb es camins, cal més unitat d'acció per part dels ajuntaments. Cada consistori, com l'exèrcit irregular de Pancho Villa, fa la guerra pel seu costat, en lloc d'oferir un producte únic, fresc i sobretot, que connecta al passejant i l'esportista amb el territori; que comunica la persona que valora el paisatge, la història i les activitats a l'aire lliure amb una oferta que ha d'anar en creixement per complementar el sol i platja tradicionals, a on no som competitius respecte a altres destinacions.

Així com el boom de les cases rurals ha servit per dotar l'interior del país d'una oferta d'activitats i d'oci que permet una economia estable, la costa ha de saber oferir els atractius innegables que emanen d'un paisatge i d'un territori privilegiats. Avui pensem que hem inventat la roda, i que els nostres avantpassats sempre han viscut amb el nostre benestar, malauradament, no és així. Per arribar a on som han calgut molts esforços, gent que treballava en dos o tres feines alhora, mal pagades; gent que va fer les Amèriques o les Europes i tornaven amb la cua entre cames, amb una gran part de la població sense accés a la vivenda, d'aquí la dèria per ser propietari de pis, i amb moltes privacions per arribar al benestar actual. Recordar el passat proper permet valorar i preparar millor el present.