Es va acomiadar del seu amic Enric en el port de la Savina de Formentera, va arribar a la conclusió que aquell amb qui havia parlat no era pas l'Enric original sinó una seva còpia. Quan el vaixell atracà a Eivissa, allà el seu amic Enric ja l'estava esperant, però al cap d'una estona de fer petar la xerrada s'adonà que aquest era un clon. Va agafar un taxi per anar a l'aeroport i va trobar-se de nou amb al seu amic Enric que esperava per embarcar-se en un avió cap a Madrid, també reconegué que havia estat garlant amb un eco, amb una imatge. Un cop a la panxa de l'avió tots els seients estaven ocupats per persones idèntiques al seu amic Enric; va parlar amb tots i tots eren falsos, imitacions ben fetes; jo no en tenia cap dubte que de l'Enric genuí, que havia copiat tant i s'havia reproduït amb tantes i tantes copies, ja no en quedava ni rastre».

«El nen i la nena estaven molt enamorats, però mai s'havien fet un petó, només caminaven agafats de la mà; una vesprada de sol de maduixa li digué: "si ens fem un petó petit brollarà una flor de les nostres boques, ara bé si el petó és més llarg veurem volar un colom". "Doncs el vull llarg"».

«En el verd altiplà uns poetes exquisits d'origen celta, autèntics bards, es refinaren tant que quan recitaven en el lloc del signe de puntuació, del punt i seguit, aconseguien dibuixar en l'aire objectes lírics, tots sortits de la seves boques. Un bard sempre que declamava una violeta quedava suspesa a l'aire, un altre una papallona se n'anava volant i un tercer unes brillants gotes guspirejant queien al terra. Cada un d'ells sabia com subtilitzar i meravellar amb la paraula, però un jove, força bast, amb voluntat ferma i pretensió decidida de ser acollit entre els enginyosos i alambinats bards, s'esforçava diàriament perquè brotés dels seus llavis una perla grossa com un cigró, tanmateix no se'n sortia. Anà a classes amb el mestre dels mestres dels poetes i aquest s'adonà que no tenia pasta de líric; ell servia per funàmbul i s'havia d'exercitar perquè un dia deixés bocabadada a tota la comunitat. L'entrenament d'acrobàcies cada cop més poètiques i atrevides damunt la tibada corda era constant. No sols va adonar-se que li resultava fàcil caminar de puntetes, sinó que anà perfeccionant-se i ja era capaç de fer passos amb un dit de la mà damunt de la corda. Però no en tenia mai prou, malgrat que la gent l'aplaudia en les representacions, ell volia aconseguir la figura circense definitiva davant tota la congregació de celtes. Un dia els reuní perquè considerà que havia assolit el punt més dolç de la vida dels funàmbuls. Primerament amb un salt àgil i elegant s'estintolà ben dret en la fina corda situada a set metres d'altitud respecte del sòl i començà la representació amb unes alegres i divertides cabrioles i piruetes, que provocaren crits d'admiració. Quan se'ls havia ficat a la butxaca pronuncià aquestes paraules: "No he pogut ser poeta, de la meva boca no sap sortir cap flor, però crec que estareu contents amb el regal que us faré ara". A continuació veieren com el funàmbul s'enlairava vencent la llei de la gravetat, obrí un quiet núvol damunt seu tot descordant-li els botons i una pluja de clavells va caure del cel. Llavors baixà majestuosament i fou premiat amb el més sincer i durador aplaudiment que mai cap bard havia rebut».

«Somiava intensament un somni aterridor, horripilant, en el que es veia empaitat per un exèrcit de monos armats amb navalles esmolades i brillants que volien punxar-lo; a punt de ser atrapat pels més feréstecs del grup, en lloc de despertar-se per rompre el somni i així alliberar-se del perill imminent, com acostumem a fer quan ens trobem submergits en un malson, va continuar volgudament dins del somni com si fos un milhomes. (Sempre havia estat home de mala xulla, de mena pinxo, presumit jactanciós que fanfarronejava amb els més febles). Va desafiar la tropa de monos excitats. L'endemà el van trobar a la habitació desgavellada, estirat al terra al mig d'una immensa gota de sang amb la cara mossegada i la resta del cos seccionat».

«Em presento, sóc un col·leccionista de silencis, hi ha qui guarda com tresors quadres, joies, familiars i amics estimats, amants, vivències, paraules dissecades o música entaforada en discs de vinil. Un servidor des de fa anys recullo silencis i en un món de brogits, esclats de crits, no és pas fàcil. En tinc 565 ben etiquetats; tots diferents en color, antiguitat, textura, origen i el lloc on el vaig trobar (per exemple un és turc, però el vaig atrapar en una illa grega, Lesbos). No tots són tendres i alegres, sentimentals o nostàlgics, alguns són gebrats del temps hiemal i de penúria llarga i gruixuda, altres horrorosos, minerals i obscurs, travessats amb fils d'odi i tacats de sang que floten com serpents verinoses pels territoris de la guerra, aquests els conservo en caixes de ferro tancats amb clau. Els amics que coneixen la meva afició, quan s'assabenten que en un país hi ha un silenci, que no tinc classificat, me'n parlen i alguns els he anat a agafar en indrets molts llunyans. En el moment que el sento el prenc i procuro curosament embolicar-los perquè no perdin la qualitat exòtica o se'm trenqui, car solen ser fràgils.

Us en presento dos. Els dos que més m'estimo. El primer va sortir d'un llibre de casa de l'avi, d'un llibre amagat en una vella estanteria, que en obrir-lo va escapar-se de les pàgines i em va caure a les mans. És de seda, molt tènue, de color del gos quan fuig, té una fragància de terra molla i va carregat de veus dels savis grecs. L'altre és un silenci evocador, i me l'estimo molt, si el trec per oxigenar-se l'habitació s'omple de somriures i d'olors florals del jardí de la meva infància. El va fer la mare en una tarda d'estiu i em va dir "aquest silenci ve de la meva família però jo l'he arrodonit, t'ha d'acompanyar sempre; et recordarà la felicitat d'abans; quan estiguis trist, amoïnat o massa pensarós, escolta'l, tanmateix si el vols traduir en mots el trairàs, puix que els silencis sols s'escolten quan callen"».

«Ella despertà sobresaltada i desvetllà el company, que dormia al seu costat: "Somiava que venies del port, digues-me què hi has anat a fer?"».