Cartes

13.08.2015 | 00:00

La fruita de la ira
Lluís Torner i Callicó. girona.
Aquells que ja tenim una certa edat, recordarem una pel·lícula que va tenir molt d'èxit cap als anys 50 del segle passat, la trama de la qual era treta d'un llibre que, escrit per John Steinbeck el 1940, va ser guanyador del premi Pulitzer;?el seu títol és Las uvas de la ira. Tot i que l'argument, d'entrada, no hi té gaire veure, sí que, en algun aspecte, pot tenir alguna coincidència, per això ens ha portat a fer-ne una mena de símil en veure la irada manifestació d'agricultors de la fruita dolça del camp de Lleida, en protesta per les pírriques condicions a les quals els sotmeten els mercats i algunes de les grans superfícies comercialitzadores, que els ofereixen uns preus que no els arriben ni per sufragar les despeses de la se?va producció. Si el que manifesten és cert, i ho afegim a les greus pèrdues per les recents incle?mències meteorològiques, i la problemàtica que tenen amb les exportacions, primer per la prohibició del mercat rus, i per acabar-ho d'adobar, per les disputes amb els agricultors francesos, que volen impedir-los el pas dels camions, entenem que pretenguin defensar els seus interessos. A més és un tema que també ens afecta a tots, ja que l'agricultura, que havia sigut una de les primeres fonts de creació de riquesa i de feina del país, cada vegada està anant a menys, i si volem que no s'acabi perdent, necessita ajut.
Malgrat això, no podem obviar que feia mal al cor veure com els manifestants llençaven i feien malbé una bona quantitat de fruita, en un moment que podria fer favor a gent que passen necessitat. Cal atribuir-ho als nervis i l'enuig, i perquè, a més, sembla que ni la nostra administració, ni l'europea, no posa gaire interès a posar-hi solució.
El sentiment d'ira entenem que no és mai bo; però tampoc ho són les circumstàncies que han mogut els manifestants. La gent del camp normalment és molt pacífica, però posem-nos un xic al seu lloc.

L'estelada i la CNI (Catalunya Nació Independent)
Joan Boronat Lecha. blanes.
Hi ha bones i males maneres de ser normal. És normal que els prepotents nacionalistes espanyols defensin la unitat d'Espanya a costa de la llibertat de Catalunya, fent servir totes les males arts, insults, amenaces, mentides i tergiversació de la nostra història.
És normal que alguns individus, de velles o noves generacions, nascuts a Catalunya, sense ser espanyolistes, es creguin les mentides i tinguin por de ser independents, tot i reconèixer que la gens democràtica Espanya ens amenaça amb totes les plagues d'Egipte, ens maltracta econòmicament i estructural, i que no té intenció de canviar res, ni que sigui dotar-nos d'un concert econòmic equiparat al dels bascos; però, no és normal que aconseguir o no la independència de Catalunya depengui d'aquests acovardits.
És normal que algun polític espavilat se'n vagi a fer «Las Españas», perquè quan siguem independents, la seva carrera no tindrà futur a Catalunya; però no és normal que alguns polítics catalans es creguin que el federalisme que ens oferiria l'Estat espanyol, arribat el cas, seria quelcom més que disfres?sar el nom d'Espanya de les Comunitats Autònomes amb el d'Espanya Federal i no és normal que aconseguir o no la independèn?cia de Catalunya depengui d'aquests polítics ingenus i dels ingenus que els voten, tot i que cada cop n'hi ha més que s'uneixen a la causa, però, els necessitem a tots.
És normal que els catalans vulguem ser independents perquè els nostres tributs es quedin a Catalunya i poder gestionar-los, construir i mantenir les nostres infrastructures, conservar la nostra cultura i llengua i desfer-nos d'una vegada per totes del caciquisme espanyol i del feixisme dels hereus del franquisme. Sigues normal de bones maneres, enarbora l'estelada i reivindica una Catalunya independent.

El tacte social, una virtut
Francesca Barti Comalat. banyoles.
Dir i fer les coses amb tacte és una virtut imprescindible per la convivència en societat. Si observem bé el nostre entorn, les persones que en manquen sovint reben males cares, actituds de rebuig i contradictòries. No obstant això, aquelles que la posseeixen obtenen amor, respecte i somriures. Així doncs, si et falta tacte social i no estàs content en com et tracta la gent aprèn a cultivar aquest art.
Les persones ambigües, poc clares i amb falta de tacte són les típi?ques que desencadenen situacions incòmodes, en canvi, les que tenen objectius clars, delicadesa en tractar les persones i empatia són les que diríem: «quin bon rotllo i energia positiva que té aquesta persona!»; tanmateix aquestes últimes són més fàcils de tractar. És obvi que a la nostra societat està mancada d'educació i no és només feina dels centres educatius sinò dels progenitors d'educar i ensenyar els millors valors als nostres fills/es.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema