A última hora de la tarda, a la platja, amb la baixamar, el color de l'aigua es confon amb el color del cel: aquest lleig color gris metàl·lic que George Orwell, quan era policia colonial a Birmània, definia com «la llum malaltissa del paper d'alumini» (un invent, el del paper d'alumini, que té ja més de cent anys encara que sembli molt recent). He vist aquesta mateixa llum en alguns llocs del tròpic -en una platja de Bombai, per exemple, on una família es ficava a l'aigua esquivant una densa capa de brutícia-, però fins ara no era freqüent entre nosaltres, o almenys jo no la recordo. Els dies de xafogor, o de «bascota», com es diu aquí, tenien una llum més uniforme, més empastada, amb un horrible color ala de mosca que reproduïa l'aleteig histèric de les mosques al nostre voltant. Però aquesta altra classe de llum -una llum agra que fa mal als ulls perquè sembla afilada i metàl·lica i en rea?litat ho és- està anunciant un altre tipus de clima, no sé quin, potser una barreja de clima desèrtic i tropical, com en algunes regions de l'Índia (amb un llarg període sec interromput per un breu període de pluges torrencials), o potser una nova modalitat climàtica que ningú coneix encara. Qui sap.

Cal ser molt ignorant o molt cínic per negar que estem vivint una mutació climàtica que ningú sap fins on pot portar-nos. Aquest any hem tingut una de les onades de calor més asfixiants que es recorden -i aquesta onada encara no s'ha acabat-, però hi ha gent que s'entesta a negar la realitat d'un canvi climàtic que està fent pujar les temperatures fins a límits insuportables. I la hipòtesi de viure amb un clima com el de Qatar -amb 50º de temperatura i una humi?tat del 60% o el 70%- és com per tornar-se bojos, sobretot si un pensa en la gent que no podrà pagar-se l'aire condicionat o que haurà de treballar en uns sinistres locals sense climatització.

I només la FIFA -l'organisme més honest i incorruptible del món conegut- pot tenir la divertida idea d'organitzar uns mundials de futbol a Qatar, on la temperatura a l'aire lliure és insofrible i on milers de treballadors arribats de l'Índia o Bangla Desh treballen en condicions inhumanes sense que ningú es preocupi d'ells.

Però aquesta hipòtesi, la de gaudir d'un agradable clima com el de Qatar, sembla cada vegada més probable si les coses segueixen així. I això, insisteixo, és com per posar-se a tremolar.

I si hi ha entre nosaltres un moviment de replegament cap als particularismes i els localismes -des l'extrema dreta fins als popu?lis?mes assemblearis d'esquerra-, i si gairebé tothom a Europa s'aferra a les tradicions pròpies com si aquestes tradicions li garantiran que podrà viure sense patir les conseqüències de la globalització o del canvi climàtic, és perquè molts de nosaltres sabem que aquesta amenaça és real, encara que no tinguem ni idea de com podem conjurar-la.

I una de les raons per les quals hi ha gent que es proclama «ecosobiranista» -signifiqui això el que signifiqui, si és que vol dir alguna cosa en termes racionals-, és que tots volem enganyar-nos amb la idea que encara podem viure en una espècie d'autarquia econòmica i climàtica que ens permetria conservar tot allò bo que tenim, alhora que ens protegiria d'allò dolent que està a punt d'arribar (la independència de Catalunya també té molts partidaris d'aquest tipus).

Però aquesta reacció, comprensible perquè els humans tenim la candorosa tendència a enganyar-nos quan les coses vénen mal dades, és una forma com una altra qualsevol de viure d'esquena a la realitat. En un món globalitzat i interconnectat com mai abans ho havia estat, és inútil aspirar a viure al marge de les tendències globals del clima o de l'economia, per molta suposada sobirania política que tinguem.

Les escombraries que es tiren al mar creuen els mars, la desforestació segueix el seu curs i afecta el clima a l'altre extrem del món, i les sequeres destrueixen grans regions d'Àfrica i empenyen a milers i milers de refugiats a fugir al món pròsper del nord. I pensar que un estarà fora de perill d'aquestes contingències perquè tingui sobirania pròpia -que al cap i a la fi tan sols és una signatura sobre un paper- és una pueril forma d'autoengany.

El canvi climàtic, igual que la globalització econòmica, no coneix fronteres ni sobiranies, i qui vulgui pensar el contrari és que no sap en quin món viu. I sense una política global comuna que es faci amb un mínim de sensatesa, ningú podrà impedir que les coses segueixin empitjorant i la llum malaltissa del paper d'alumini -aquesta llum agra i metàl·lica que danya la vista- se segueixi estenent sobre nosaltres, cada vegada més al nord i durant períodes cada vegada més llargs.