Contra les vacances

14.08.2015 | 00:00

sóc una d'aquella mena de persones que alguns psicòlegs consideren afectades per la quasipatologia de l'aversió a les vacances. Estic convençut, de fet, que les vacances són un indici més del nostre modestíssim nivell de desenvolupament com a espècie animal. En un futur (espero que no gaire llunyà, però que cap de nosaltres veurà) les vacances seran un concepte superat i que els segles venidors observaran com una raresa trista i primitiva. S'entengui bé: si estic convençut que vindrà el dia en què deixarem de dir que fem vacances és només perquè vindrà el dia en què estarem permanentment de vacances. Que no vol dir estar permanentment sense fer res sinó estar permanentment fent el que ens agrada. La qual cosa no exclou en cap cas, treballar.
La necessitat d'alternar els períodes de treball i de repòs és conseqüència directa d'una societat que té els seus orígens en un text perniciós (Gènesi) on es considera el treball com una condemna («et guanyaràs el pa amb la suor del teu front») i en un altre igualment perniciós (sant Pau als cristians de Tessalònica) que estableix el primer avís per a navegants ganduls: «qui no vulgui treballar, que no mengi». Un advertiment, per cert, que en un triple salt mortal ideològic, van fer seu constitucionalment també els comunistes russos.
Però que el treball sigui una condemna o (a la inversa però amb els mateixos resultats) que convingui condemnar a passar gana aquell qui no vulgui treballar, només pot voler dir que no hem sabut convertir el treball en un element constitutiu del nostre projecte de vida. Que vivim per un costat i treballem per l'altre. Com si fossin persones diferents, amb vides diferents, aquells que compleixen amb les seves obligacions laborals entre tal i tal altra hora i aquells que, finalment alliberats del treball, arriben a casa i comencen a ser realment ells. Aquest divorci entre feina i vida s'ha agreujat en la mesura que les societats capitalistes avançades han trobat l'equilibri perfecte entre la dedicació laboral dels seus treballadors i el descans que els convé per tal que la seva càrrega laboral no se'ls faci del tot insuportable: deixem que treballin cinc o sis dies i en descansin un o dos. Donem-los trenta dies de vacances l'any i alguna festa assenyalada de tant en tant. D'aquesta manera, resultaran productius, arribaran a finals de setmana irritats però no revolucionats. I el dilluns reprendran la feina amb les piles carregades per suportar una setmana més de feina.
Les paraules, que no tenen res d'ingènues, revelen sovint la mena de relació que tenim amb la realitat. La paraula «oci», que utilitzem per referir-nos al temps de lleure, prové del llatí «otium» I, a partir de la negació d'aquesta paraula, «nec-otium», sorgeix el nostre «negoci». Això vol dir que, per dir-ho de manera bíblica, al principi, hi havia l'oci. L'oci és la dedicació veritablement impor?tant, la que hauria d'omplir la major part de la nostra vida. Només de manera excepcional, puntualment, hauríem de negar-nos l'oci i dedicar-nos al negoci. Per a nosaltres, moderns, que hem perdut la perspectiva etimo?lògica d'aquestes dues paraules, clarament, el negoci és prioritari a l'oci. És a dir, hem invertit del tot la relació natural dels mots. És clar que quan defenso que l'oci hauria de ser l'element prioritari, m'estic referint a un oci que no pot ser el contrapès puntual a l'esgotament laboral. Ben al contrari, ha de ser un oci productiu. Laboral, fins i tot, si es vol.
El més preocupant és que els esquemes amb els quals els adults enfoquem la relació entre feina i lleure, els traslladem incons?cientment a la relació entre aprenentatge i vacances als més petits de la nostra societat. Tant és així, que una colla d'indocumentats pedagògics es miren amb reserves, actualment, que els infants i joves dediquin una part de les seves vacances a fer deures. Com si aprendre fos una condemna. Com si recordar a un nen els aprenentatges que ha fet durant el curs anterior per evitar que comenci el nou curs del tot desentrenat, fos jugar-li una mala passada. Una altra cosa ben diferent són els deures diaris, els que encara la majoria d'escoles imposen als nens per fer a casa a la tarda o durant el cap de setmana. Aquests resulten simplement incom??prensibles perquè només un sistema educatiu muntat amb els peus pot tenir els nens un mínim de cinc hores i mitja diàries a l'escola i demanar-los que, quan en surtin, continuïn fent el que no han tingut temps de fer durant la jornada escolar. Els deures, d'altra banda, són terreny abonat per a la desigualtat, perquè l'escola no podrà controlar mai l'entorn en què el nen els porta a terme. Precisament per això, perquè la principal missió de l'escola és potenciar les diferències però abolir les desigualtats per generar ciutadans lliures i iguals, gairebé tres mesos de vacances escolars a l'estiu representen tres mesos de dimissió social en un aspecte bàsic i prioritari.
Mentre vostès llegeixen aquestes línies, a Suècia fa cinc dies que els nens han tornat a l'escola i les vacances estivals, per a grans i petits, s'han acabat. Aquesta Suècia idíl·lica, que ens mirem amb enveja quan pensem en el país nou que volem construir. Per si algú en vol prendre nota.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema