o descarto que em toqui la Grossa de la Primitiva. I això que no hi jugo! Però podria passar que algú fos robat per un carterista; que aquest es fiqués al portal de casa meva per treure els diners i llençar la cartera buida; que en l'operació caigués a terra un resguard de loteria; que jo entrés al portal, veiés el resguard a terra, el recollís per raons de neteja i el guardés a la butxaca; que me n'oblidés, i no el tornés a descobrir fins al cap d'uns dies; que llavors em piqués la curiositat, i m'adonés no tan sols que ja s'havia sortejat sinó que corresponia a la combinació guanyadora. I així em tocaria un premi multimilionari en una loteria en la qual mai no he jugat. Una combinació d'esdeveniments tan cargolada és força improbable, però no és impossible. I si no és impossible, no es pot descartar. Per les mateixes raons no descarto el Nobel de Literatura, una cita amb Claudia Schiffer o comprar el Boston Celtics. Per a cadascuna d'aquestes animalades puc construir un relat que hi aboca. Només cal admetre que els esdeveniments altament improbables no són necessàriament impossibles. Però si faig qualsevol d'aquestes afirmacions, els amics riuran i em tustaran l'espatlla mentre diuen: «Sí, home, sí, i caminaràs per la Lluna amb uns peus d'ànec». En canvi, si anteposo el «no descarto» a una declaració esportiva o política, va a missa. És un argument afirmatiu capaç de sustentar notícies. A un jugador de futbol li pregunten si fitxarà pel Barça, ell contesta: «no tinc ni idea de què faré l'any que ve», i la notícia és: «Tal jugador no descarta el Barça». I això que el Barça no ha badat boca. Però ja podem fer bullir l'olla uns quants dies. I el mateix està passant a la informació política, potser perquè l'ambient polític cada vegada s'assembla més al dels seguidors del futbol, on impera més la passió que la reflexió i les coses són veritat si ens donen la raó, i mentida quan ens la neguen. Amb uns esquemes tan clars no cal aturar-se a rumiar; si ho féssim, veuríem que «no descarta» és una expressió buida.
