Sopant la setmana passada amb uns amics, vam parlar de la recuperació econòmica que viu el país. "Els bancs ja no guanyen amb els dipòsits ni amb els diners que ingressen els particulars -ens explicava el director d'una sucursal-, sinó bàsicament amb les comissions, que no agraden a ningú, i amb la concessió de crèdits. El crèdit s'està reactivant, encara que ara s'és molt més selectiu que abans". Lentament però gradualment, els beneficis de la banca s'aniran normalitzant a mesura que es normalitzi també la percepció de risc i l'economia continuï la seva expansió. El brutal ajust de costos empresarial dut a terme en aquests últims anys juga també a favor de la recuperació dels beneficis de les societats, que tot just han iniciat el seu gir a l'alça.

El següent pas natu?ral és que, com una pluja fina, la bonan?ça es traslladi de manera transversal al conjunt de la ciutadania en forma de més ocupació, contractes més avantatjosos, noves empreses i un nombre més elevat d'oportunitats. Una mica d'això es comença a percebre ja al carrer. La caiguda del dèficit facilita l'aprovació d'uns pressupostos més expansius, rebaixes d'impostos i mínimes pujades en els sous dels funcionaris. Per al 2016 es preveu un increment salarial en el sector privat al voltant d'un 1,5%, la qual cosa, si es manté l'actual atonia inflacionista, suposaria una millora real en el poder adquisitiu dels ciutadans.

Un dels comensals va comentar que, en la seva pròpia família -definida, en un sentit ampli, de germans a sogres-, s'havien adqui?rit quatre nous cotxes durant els últims dotze mesos, després d'anys sense fer-ho. Es tracta d'una anècdota particular, però que pot servir com a mostra d'un optimisme que comença a estar més generalitzat. El turisme se situa en màxims històrics, les hipoteques repunten, la voluntat inver?sora es consolida, amb exemples notoris com la facilitat amb la qual grans SOCIMI estan cobrint les seves ampliacions de capital. Tot i que el creixement espanyol segueix sent feble i encara no s'hagi recuperat el PIB anterior al crac de 2008, sí que sembla una mica més sa que abans.

La pregunta, de totes maneres, és si haurem après dels errors del passat, la qual cosa resulta difícil de dilucidar en períodes tan curts. Malgrat el despalanquejament d'aquests anys, l'endeu?ta?ment familiar i empresarial continua sent molt elevat, les reformes liberalitzadores a favor de la competència han estat escasses -nul·les pel que fa als col·legis professionals- i el nombre mitjà de les pimes no els facilita donar el necessari salt exportador. Any re?re any, les patents espanyoles sumen núme?ros ridículs, fins i tot si només prenem en con?sideració els països de les nostres dimen?sions. La crisi ha decapitat bona part de la I + D, després els encerts recollits durant les legislatures de Zapatero. Massa sovint ens ?oblidem que els grans projectes col·lectius -i la ciència ha de ser un d'ells- necessiten temps per madurar. La feina ben feta no es mesura en anys.

El temps constitueix un valor difícil de jutjar subjectivament. Per a un aturat de llarga durada senzillament no existeix la possibilitat d'esperar, perquè l'asfíxia del present dinamita l'esperança. De la mateixa manera, per a una societat impulsiva i hedonista, la temptació del curt termini enfosqueix el futur. Això, d'una banda, es posa de manifest en l'avançament electoralista de la rebaixa de l'IRPF, prevista per 2016, o en les picades d'ullet dutes a terme en la despesa social. Però, de l'altra, ens trobem amb la impa?ciència de molts votants que volen ja el que porta generacions aconseguir, fins i tot en el millor dels casos. Quan arribarà definitivament la millora de l'economia a les nostres butxaques?, ens vam preguntar en el sopar, sense que ningú sabés donar una resposta cla?ra. Quan es deixarà sentir a les escoles, als centres de salut, a les biblioteques municipals, en els serveis de neteja públics? Si som pacients -i no caiem en l'error de privatitzar el que no s'hauria de fer-, segurament a?bans del que pensem. No obstant això, si l'ansietat regeix les nostres decisions, la resposta vindrà en forma d'una sobtada recaiguda.

L'únic que vam tenir clar uns i altres va ser que la clau estarà en el resultat de les pròximes generals (i no en les catalanes del setembre). I més ara que fins i tot Rajoy comença a consi?derar la necessitat d'una reforma constitucional.