Cartes

16.08.2015 | 06:30

Més sobre el Vol Espai Gastronòmic
Carles Mallart. Girona.
Fa unes setmanes en aquest mateix DdG vaig fer un article d´opinió sobre el Vol Gastronòmic. La veritat és que molta gent m´ha fet bàsicament dues preguntes referents al tema: A. On l´hauria col·locat jo; i B. Gent preocupada per saber què li ha costat a la ciutat el projecte. Vagi per endavant que jo personalment no l´hauria fet; ara bé, si no hagués tingut més remei que decidir un lloc (des de l´Ajuntament) l´hauria col·locat alternativament en dos llocs, pendent de l´estudi dels pros i contres.
Un, la vorera o terrassa del Su­chi La Riba, a la plaça Independència, donant al riu, amb l´escala girada a com es ara, és a dir a l´altre costat, cosa que hauria comportat treure provisionalment un fanal i tallar o substituir un arbre i replantar-lo al cap d´un any. Mirant les cases de l´Onyar i aprofitant l´efecte crida dels molts restaurants de la Plaça Independència, que, com saben, tots treballen i molt, si bé tindré molt en compte que hi ha restaurants amb vistes al riu i amb menús de 16 euros/persona i molt bons.
Dos, la mateixa posició al mig del passeig Canalejas, amb vistes a les cases de l´Onyar, amb l´inconvenient que durant un any s´hauria d´haver tallat el trànsit del carrer, cosa que no sé si és viable i possible.
Bé, la segona qüestió: jo desconec els detalls i els pactes de l´Ajuntament, però crec que les pèrdues per a la ciutat o són mínimes o no n´hi ha. Altra cosa és que possiblement una part s´ha hagut de cobrar en espècies, segons he llegit, no tinc més detalls. Ara cal que es tregui del lloc on és i a una altra cosa. Tampoc entenc per què es triga tant a treure´l; tampoc és tan difícil, és un problema de diners, que val el que val. De l´altra qüestió addicional, que era el possible aprofitament del «Pirulí» de telecomunicacions avui en desús, un altre dia en parlarem.

Aclariments a Mateu Frigolé

Jaime Serrano de Quintana. President de l´Associació Cultural Gerona Inmortal.
El passat dia 27 va aparèixer en aquest diari, a la secció de cartes al director, una del Sr. Mateu Frigolé titulada Les Lleis «Orgánicas del Estado», a la qual voldríem fer algunes matisacions.
En primer lloc qualificar com a «holocaust» per a Catalunya la Guer­ra de Successió entre Borbons i Àustries ens sembla, amb tot respecte, una exageració. Però a més, encara que ell no ho digui explícitament, hem d´aclarir que aquest conflicte no va ser una ­guer­ra de Catalunya contra Espanya o a l´inrevés, sinó simplement una guerra de conflicte dinàstic, una guerra de SUccessió, però no de SEcessió.
En segon terme, qualificar el règim del General Francisco Franco Bahamonde de «dictadura feixista» té part d´una qualificació histò­­rica errònia. En tot cas seria un rè­gim corporatiu, o bé, com a molt, un règim personal autoritari. Els feixistes, strictu sensu, en el bàndol nacional, eren minoria dins l´heterogeneïtat de forces que la componien. En tot cas, l´únic a qui es podria aplicar l´apel·latiu de feixista seria al dirigent d´Estat Català i Conseller de Sanitat amb Macià, Josep Dencàs i Puigdollers, que va anar dues vegades a Roma a demanar ajuda a Benito Mussolini, i que va crear unes joventuts molt similars a les mussolinianes italianes, anomenades JEREC, fusió de les joventuts respectives d´Estat Català i ERC.
D´altra banda, el dolorós tema d´afusellaments que esmenta s´ha de contextualitzar amb els violents i criminals excessos duts a terme pels Comitès Revolucionaris: execucions promogudes, no ho oblidem, per denúncies dels propis veïns dels encausats. A més, cal recordar la sistemàtica persecució stalinista amb el SIM, txeques i Comissariat Polític. No obstant això, reconeixerà l´autor de l´article que els indults van ser també molt nombrosos, i en van ésser beneficiaris molts polítics, escriptors i avantpassats de polítics actuals, entre d´altres.

Galetes Trias de Santa Coloma
Núria Bonet i Malàs. Girona.
No fa massa dies ma mare va venir a dinar a casa i per fer un obsequi va portar les postres: galetes de Santa Coloma, les Teules de Can Trias, les de tota la vida.
Déu de la Creu! Però què és aixo? La Teula és aproximadament del gruix de 2mm. El Crocant i el Praliné són menys de la meitat del que havien sigut sempre i el Neulet d´ametlla és farcit a la meitat. Tot plegat és un xupito del que era. Srs. Trias, no es passen posant la crisi per bandera?

No es pot retallar la sanitat pública
enric carcereny. lloret de Mar.
Resum d´un article d´Antonio Sitges Serra, Catedràtic de Cirurgia (UAB). «En general el binomi pacient ric/metge acaba malament. Les revisions descobreixen malalties imaginàries que encadenen per tota la vida, al seu metge i a la indústria farmacèutica, si no és que condueixen a més exploracions o operacions innecessàries. Sempre hi haurà un oncòleg disposat a administrar un nou fàrmac que està en proves, o un cirurgià –el millor– que intentarà l´impossible, o un radiòleg que eixamplarà l´artèria que s´ha estret. Opcions totes elles que reporten avantatjosos beneficis a metges i empreses però d´una eficàcia impossible de garantir i de preveure. Però el ric creu fermament que els seus cabals podran canviar el seu destí. Jean Mitchel, professor d´economia de la salut a Georgetown, parla del pacient com a caixer automàtic.
Sovint els pacients acabalats cauen en mans de metges poc escrupolosos i menys estudiosos que la majoria dels professionals que treballen en el sistema públic. Són sotmesos més sovint a proves innecessàries que de vegades posen en risc la seva vida i se´ls opera amb criteris molt més laxos que els que indica la investigació clínica. Avui m´ha agafat per generalitzar i sé que no es fa. En el sector privat també hi treballen excel·lents i assenyats professionals. I en el sector públic també hi ha el professional mediocre. Però la seva cultura és una altra. I al capdavall, quan parlem de medicina, parlem de cultura».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema