Al març del 2007, unes 800 persones de l'anomenada societat civil catalana -jo ho definiria més com a societat elitista barcelonina- es van unir en un acte de suport a l'aeroport de Barcelona. Madrid feia poc que havia inaugurat la nova terminal, faltaven dos anys per entrar en funcionament l'ampliació de les instal·lacions d'El Prat i Aena estava en el punt de mira per un suposat tracte de favor a Madrid. Han passat vuit anys d'aquell pompós acte. L'aeroport de Barcelona acaba de registrar el millor juliol de la seva història amb la mateixa gestió d'Aena. Només hi ha una diferència. Aquell 2007, l'aeroport de Girona funcionava a tota pastilla -quasi cinc milions de passatgers anuals-, mentre que ara presenta els pitjors registres de l'última dècada. A ningú sembla importar-li. A Barcelona, per descomptat. A Girona, pel que es veu, tampoc. Com si fos un partit de futbol, ja s'ha aconseguit equilibrar aquesta permanent -i suada-competició Barcelona-Madrid. L'anomenada societat civil catalana respira tranquil·la. Girona és secundària des de fa anys, amb la complicitat dels gironins. Fa temps que les comarques gironines no tenen veu pròpia: ni empresarial, ni política, ni civil. Submissió absoluta. I tots contents.
