a la nostra finca d'oliveres sobre el delta de l'Ebre ens visita Manuel Periáñez, fill de Marina Ginestà, la que fou amant de Ramon Mercader, assassí de Trostki per ordre de Stalin. Ell prepara una edició catalana de la novel·la francesa de la mare sobre anarquistes a Barcelona que comentaré quan surti. Marina Ginestà recorda molt els anarquistes -i beats- de Joan Sales. Incerta Glòria-cita de Shakes?peare- narra la guerra i postguerra civil, la incerta glòria del cor i de la guerra, o com ironitza l'Esquella de la Torratxa: "-Un vermut sense olives. -Haurà de ser sense anxoves, perquè d'olives no n'hi ha!". Tothom va perdre.

On aneu, pregunta Joan Sales, a imposar les idees a canonades? Als dos bàndols "una minoria imposant-se per la força bruta contra la voluntat de tots". Els assassins ?anar?quistes potenciats pels comunistes a la rereguarda: "Tants assassinats, tantes esglésies cremades, tants ciutadans inofen?sius perseguits com gossos rabiosos. Sinistre carnaval revolucionari. Més valia deixar-los triomfar sense oposar-los cap resistència i ens hauríem estalviat almenys tanta sang, tants crims, tants incendis i lladrocinis que ens deshonoren". Cap legitimitat democràtica: "El govern de Catalunya no pinta res". Franco també fracassa com els anarcocomunistes: "Aquella lluita contra la burgesia liberaldecimonònica i la plutocràcia judeomasònica internacional ja s'havia desinflat. Ja no hi havia l'idealisme proletari imperial".

Ni el roig ni el negre, diu un "liberal incorregible" que no vol fugir del terror que l'acabarà assassinant: "A la meva edat un s'estima més morir a casa que viure entre estranys. En el fons tots són iguals. Guanyi qui guanyi he perdut". Els assassins es justifiquen: "Hasta que no quede ni uno no irá bien la industria de este país". El crim burgès: "Fabrico fideus. Aquest són els crims que no es perdonen. És que no mengem fideus?". Comissada la fàbrica no saben com fer-la anar i un anunci verídic a La Publicitat resava: "Empresa col·lectivitzada busca soci capitalista".

El roig, ben roig: "El teatre proletari de masses -a l'escenari amb la platea buida perquè no hi va ningú. Les masses explotades van i vénen per l'escenari amb el puny alçat cantant: maleïda burgesia, expiaràs els teus crims! Com que paga el govern, tenim més teatre proletari que mai, amb la sala buida".

El negre, ben negre. Quan conviu al front en terra castellana: "De gent així se'n pot esperar més que complicacions i disgustos. Les antigues manies són invencibles. Ja hi neixen". El que més odien és el català: "Inconcebible que ningú al món si no era per pura extravagància pogués parlar d'altra manera. Allò que jo creia un misteri d'iniquitat no era més que provincianisme. "¡Tan pequeños y ya hablan catalán"". El roig roba per la cara i el negre roba per la butxaca: "Els burgesos liberals de merda, sempre amb la mania que dos i dos fan quatre. Dos i dos fan cinc sempre que calgui, que per això hi ha el Pressupost!". Pregunta: "Defensar Madrid? El pop que ens xucla la sang!".

Davant l'invariable vermut espanyol, sense anxoves roges ni olives negres, Joan Sales crida els catalans a "retrobar la pàtria, retrobar la llibertat!".