· CARTES

Cartes

Les cartes que els lectors enviïn a aquesta secció han de ser originals i exclusives i han d'arribar mecanografiades (amb una extensió màxima de 20 línies), signades, amb el número de DNI, adreça i telèfon de l´autor. No es publicaran cartes signades amb pseudònim ni amb inicials.

Les cartes es poden enviar per correu electrònic, a l'adreça opinio.diaridegirona@epi.es

17.08.2015 | 10:10

Fragàncies
Joaquima Pellicer Solà. Vulpellac.

Existeix una frase feta que diu així: «L´Empordà és el més bonic que hi ha». Estic totalment d´acord amb aquesta definició del nostre entorn. Per les seves característiques i situació, aquest és un entorn privilegiat, ple de bellesa, i una font d´inspiració per als nostres sentits, però, com diu el meu bon amic Ramon, l´Empordà també és el que més pudor fa (disculpeu per l´expressió de la paraula), sobretot en aquesta època de l´any de tanta calor, quan els pagesos tenen per costum abocar als camps de conreu els fems i purins provinents de les seves explotacions porcines com a fertilitzants de la terra.

Quan el ventet bufa, l´aire s´impregna de flaires molt molestes, fins i tot, depenent de la seva intensitat, es fa irrespirable, no només per a nosaltres els ciutadans sinó també per a tots aquells turistes que ens vénen a visitar i que, sens dubte, s´emportaran dins la maleta dels records aquestes delicades fragàncies. Hem de tenir molt en compte que el turisme és un dels sectors econòmics més importants de Catalunya, per tant, l´hem de cuidar perquè perduri.

Per altra banda, vull deixar molt clar que no tinc res en contra dels pagesos ni de les seves explotacions porcines, típiques de la zona, les quals generen riquesa i treball en el nostre territori, que bona falta ens fa. Només he volgut expressar amb paraules escrites un problema que ens afecta a molts i que ens cal solucionar.

Natàlia, inoblidable
Mercè Puntí Sañé. vic.

Girona. Dilluns 27/07/2015. 16h30. Església de Santa Susanna del Mercadal. Plena a vessar. Silenci. Tristesa. Música de Lluís Llach: records i emoció continguda. Al final, amb els acords dels Beatles, l´església plora les llàgrimes de l´adéu definitiu.

Perquè... Perquè sempre lluïes el teu millor somriure passés el que passés i estaves guapíssima; perquè has estat una dona forta i valenta i has «lliurat un bon combat»; perquè vivies mirant el mar i els teus ulls estaven amarats de blau mediterrani; perquè estimaves la teva família, i tots ells eren la teva prioritat; perquè parlaves amb accent gironí i em feia gràcia –«sóc de Girona», deies, orgullosa de la teva ciutat–; perquè eres apassionada i ho donaves tot; perquè eres dona de conviccions profundes i no te n´amagaves; perquè eres «pura vida» i al teu costat no hi tenia lloc l´avorriment; perquè eres curiosa i creativa –«necessito veure coses noves, comentaves, si no, em panseixo»–; perquè compartíem el gust per viatjar i volíem tornar a Jerusalem; perquè eres amiga dels teus amics i ens tractaves amb molta tendresa; perquè portaves la política a la sang i repeties «tot és política»; perquè t´agradava, de tant en tant, una tramuntanada a l´hivern a l´Escala; perquè t´agradaven els concerts, el teatre, el cinema, l´art i sobretot llegir i escriure; perquè creies en el misteri i la màgia de la vida; perquè has estat genuïna, natural, autèntica, divertida i no et tallaves ni un pèl ; i perquè... per sobre de tot tenies «àngel», eres una criatura de la llum i ara has tornat a Casa; i perquè...; i perquè...

Agraeixo a la vida l´oportunitat que m´ha donat de conèixer algú com tu. I tinc present les paraules «no estigueu tristos perquè l´heu perduda, estigueu contents per haver-la conegut».

Diuen que les pèrdues que experimentem al llarg de la vida són com petites morts que ens van preparant per a la mort definitiva. El diumenge, 26 de juliol, tots que els t´hem estimat i t´estimem, vàrem morir una mica amb tu. Commogu­da per la teva absència, em resis­teixo a dir-te adéu, perquè et sento a prop i crec que, com diu Charles Peguy, «no ets pas lluny només ets... a l´altre costat del camí».
I acabo amb uns versos del poeta osonenc Martí i Pol , més inspirats que les meves paraules: «no deixaràs d´acompanyar-nos sempre/ en allò que estimàvm com si fos / una part de nosaltres, tal vegada / la part més clara, íntima i senzilla».

Mes de descans
Paquita Xarles Arnau. girona.

El mes d´agost el podríem qualificar com el mes del descans. Tot queda paralitzat, la majoria dels comerços tancats, tot convida a la tranquil·litat. Evidenment que molts, segurament la majoria, surten de viatge o van a la platja. Els que ens quedem a casa per la raó que sigui, el podríem aprofitar per revisar el nostre comportament ciutadà, que no sempre és correcte, cultivar les nostres amistats, ajudar els necessitats, que no tothom necessita diners, hi ha perso­nes que pateixen d´altres mancances com companyia, ser escol­tats, explicar els seus problemes... En el nostre món hi ha molt sofriment, que no fa vacances a l´agost.

Aparentment ho dominem tot, correm atrafegats amunt i avall, però  massa sovint ens falta la pau i l´alegria interior. Què busquem? Que esperem? Ho sabem?

També seria bo llegir un bon llibre, trobar estones per passejar amb la família i els amics, escoltar música, visitar algun museu o monument que encara no coneixem, per adquirir cultura mai és tard. Hem de saber trobar la manera d´omplir les nostres hores d´oci.
Bon estiu a tots els que em llegiu.

És en la família
Enric Barrull Casals. girona.

És en la família, aquesta comunitat d´amor que anomenem «església domèstica», on s´aprèn a demanar permís, a dir «gràcies», a dominar l´agressivitat o la voracitat, i també a demanar perdó. A­quests petits gestos ajuden a construir una cultura de la vida compar­tida i de respecte al que ens envolta.

I, no ho oblidem, la família és també l´hospital més proper, la primera escola dels nens, el grup de referència imprescindible per als joves i el millor asil per als ancians. Constitueix la gran riquesa social que altres institucions no poden substituir.

Per això ha de ser ajudada i potenciada, per no perdre mai el just sentit dels serveis que la societat presta als seus ciutadans, i que no són una forma d´almoina, sinó un veritable deute social respecte a la institució familiar, que és la base i la que tant aporta al bé comú de tots.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema