Els falsos ídols

17.08.2015 | 10:10
Els falsos ídols

Sovint, el passat serveix per il·luminar el present des dels angles més imprevistos. Pensem en Luter, el reformador que va fracturar la unitat de l'Església catòlica a Occident. Llegit des del segle XXI, el seu pensament pot resultar obtús i llunyà, poc d'acord amb els interessos del nostre temps; però es tracta d'una impressió errònia, si més no per l'immens do del seu escepticisme.

En un article publicat a la premsa fa una mica més de dues dècades, José Jiménez Lozano argumentava que Luter va ser bàsicament un creient que s'agafava a una descreença fonamental: negar que la Història, les ideologies, el poder, la vanitat o els diners tinguessin l'última paraula sobre l'ésser humà. Si aquest no queda justificat per les seves obres ni pel seu rendiment, puntualitza l'escriptor avilès, llavors, el nostre valor com a persones és previ a qualsevol de les nostres construccions, ja sigui jurídica, ideològica, filosòfica o tecnològica. I això val, per descomptat, també per als grans projectes de tall polític i social, que es fan passar per utopies. Amb el pas del temps, aquesta aposta per la individualitat de la persona i pel cultiu de la seva interioritat, característica del protestantisme, posaria les bases de la civilització burgesa, la llum peculiar de la qual constitueix en paraules de l'historiador John Lukacs "un dels grans instants de la humanitat". Davant de les certeses dogmàtiques de les ideologies, la mirada luterana encoratja el valor singular de cada persona: de la persona lliure, diríem, que es nega a ser assimilada per les masses, les modes o la pressió silenciosa de la majoria. Es tracta d'un tema d'una rara modernitat, que recorre tot el segle XX per endinsar-se en el nostre: el valor de l'ésser humà i de l'individu enfront de la violència explícita i implícita exercida per la societat.

Aquesta confusió de la realitat amb la pompa i la circumstància ens recorda que no hi ha res de nou sota el sol i que hem d'estar sempre vigilants contra els ídols als quals cada època decideix retre culte. Aquests mites representen, en darrer terme, la falsedat del món. Se'ns intoxica diàriament amb les promeses més diverses, reproduïdes mimèticament. El capitalisme liberal que, com a fórmula econòmica, és la que més prosperitat ha portat, esdevé una maquinària d'exclusió quan es deïfica a si mateixa i deixa de reconèixer els seus límits. Les utopies de l'esquerra porten amb si promeses infinites d'igualtat a costa de sacrificar les llibertats i destruir la prosperitat dels ciutadans. El nacionalisme trenca els països i les societats, convertint en tòtem una visió esbiaixada i reductora de la identitat. Els gurus de la ciència, la tecnologia i els Big Data arriben ara com el nou hit de la modernitat, sempre disposats a imposar-nos les seves respostes per a tot. Va ser Hannah Arendt qui va assenyalar amb encert que la finalitat última de les ideologies, poc inclinades als frens i els límits, és crear un Estat totalitari, un espai sense fissures.

En el nostre món, el soroll ha substituït l'anàlisi de la realitat. Les ideologies tornen a desafiar-se entre elles. Els moviments de masses es constitueixen com ratificacions democràtiques, quan poques vegades ho han estat. El frontisme s'ofereix com una cosa natural i d'acord amb els temps. Les ficcions, sobretot si són polítiques i ideològiques, mereixen una lectura descreguda, un sedàs d'escepticisme. Davant dels falsos ídols, la irreverència resulta una actitud molt saludable.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema