si hi ha una actitud, un valor, una opció humana que sempre m'ha commogut quan se m'ha fet present és la lleialtat. Segurament és una actitud cavalleresca de passar per la vida que ja s'ha diluït en els temps de l'electrònica i la mecànica. És un valor de vida que neix d'una manera de veure el món, on sempre la teva promesa, el teu compromís i la teva paraula van per davant dels teus dubtes, entrebancs i mals moments.
Però en aquests temps d'"Alatristes" i "Lazarillos de Tormes", és convenient recordar que els homes i les dones d'aquest planeta només tenen una manera de conservar la seva dignitat i el seu honor davant dels altres, i és essent lleials a les seves creences, a la seva paraula, als seus amors, als seus companys de camí, als seus mestres i a la cultura que els ha donat profunditat, forma i contingut. Vivim massa ràpid per a reflexions potser massa antigues o que potser han quedat oblidades a les golfes de la memòria.
Detesto aquells que han posat per la seva glòria individual per davant l'agraïment quotidià, el diners per davant de l'aprenentatge i la crítica per davant de la reflexió. Aquesta degradació de la convivència lleial és fruit de la poca visió de llarga distància. Sempre mirant el petit recorregut del demà i mai reflexionant sobre l'aconseguit o la victòria final, que és una mort serena i en pau amb tu mateix. El deslleial sempre acaba perdent alguna cosa. La lleialtat és l'arma dels que viuen en pau amb ells mateixos i saben que res no vindrà de fora si no de la pròpia actitud de compromís i a vegades de renúncia. Ser lleial és un premi que s'atorga un mateix i que no té cap mena de compensació externa, simplement el de la mirada orgullosa dels qui et volen tenir a prop.
Sempre m'he preguntat què movia aquells soldats de guerres antigues, a sortir de les estretes i fangoses trinxeres, amb aquella dignitat d'un cos present i alçat, per enfrontar-se a una mort segura, quan es trobaven a pocs metres de l'enemic. Alguns podran dir que era la lleialtat als seus ideals, a la seva pàtria, a la seva bandera; però jo crec que per damunt d'aquesta lleialtat primera i hi havia una altra lleialtat mes íntima, la lleialtat a ells mateixos, a no defraudar-se ni a avergonyir-se de qui eren ni de per què es trobaven allà.
En aquest moment on la història convoca a un bon grapat de catalans i catalanes, no deixem de pensar que si som deslleials a qui ens ha precedit en la lluita potser no tindrem dret que els nostres predecessors parlin de nosaltres. Perquè ser deslleial al tràgic passat ens condemna a viure futurs d'incerteses i de remordiments constats. Si volem pau dins i fora de la nostra persona, no siguem deslleials a nosaltres mateixos.
