El problema del temps

"La senyoreta Ferrer tenia tots els ets i uts que s'exigien aleshores a les senyoretes"

17.08.2015 | 10:10
El problema del temps

Recentment vaig assistir a un sopar d'antics alumnes, d'aquells organitzats per nostàlgics d'un temps que va ser probablement molt diferent de com el recorden. Un retrobament de companys amb qui hom ja no té res a veure, però amb qui parla de fets d'allò més naturals amb aire absolutament transcendental. Com ara: "jo vaig fer una carrera i m'ha anat molt bé"; o "jo sempre he treballat a l'empresa del meu pare"; o "jo m'he casat dues vegades i tinc dos fills"; o "jo no vaig voler estudiar però vaig muntar un negoci"; etc. En fi, tot un seguit de tòpics després d'un "jo", cosa, en el fons, entranyable, perquè són part d'un passat que llavors començava a ser el futur.

La sorpresa va ser trobar allà la professora de llatí, una senyoreta de bona família, un pèl estirada, discreta pedagoga, que gairebé no somreia mai. Seia a la cadira de respatller alt, damunt la tarima on els professors ens atalaiaven, amb els genolls junts, com totes les dones "com cal" de l'època, fent un quatre d'angles rectes entre l'esquena, falda i cames. La senyoreta Ferrer tenia tots els ets i uts que s'exigien aleshores a les senyoretes (potser no va deixar de ser-ho), i que semblava mantenir encara.

La recordava amb molt d'afecte i poden imaginar l'agradable sorpresa en assabentar-me que encara era viva i podia venir al sopar. Vaig voler ser amable sense frases fetes i li vaig fer una referència lloable al seu posat, sempre tan "posat". Va entendre perfectament la meva subtilesa sobre el temps que havia passat. La rèplica, immediata: "No s'equivoqui, Pujol, no s'equivoqui. El problema del temps no és que passi; el problema del temps és que es queda". Ciceró encara era viu.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema