Mentre m'envelleixo en el llarg esforç / de passar la rella damunt els records, / he mirat aquesta terra, / he mirat aquesta terra...». Escoltar la veu pregona de Raimon cantant aquest poema de Salvador Espriu segurament emocioni la bona gent. Si la música sona amb ocasió de la celebració d'un aniversari, aleshores les paraules potser penetrin fins al fons del cor. I una esgarrifança traspassi de dalt a baix el cossos entendrits i humitegi els ulls dels invitats al festeig. Algun dels presents segurament recordarà els versos del savi excel·lent per afirmar amb rotunditat que els anys es compleixen per obligació, no pas per devoció. L'efemèride serà una verificació del destí inapel·lable que empeny, més aviat o més tard, cap al no-res.
Ara bé, no cal burjar que complir anys s'associa amb l'angoixa i l'ansietat provocades per un demà incert. Tampoc s'ha de posar l'accent en la recança pels canvis corporals, la pèrdua d'energia, els lapsus mentals i l'alentiment de reflexos. Tot plegat és conseqüència d'unes vivències irrepetibles.
És a dir, celebrar un aniversari significa estar viu. I ha de ser un motiu de joia i, a la vegada, de conjura renovada per a la supervivència, en la salut i en la malaltia. També per prendre consciència que caldrà enfortir el caràcter per escapolir-se dels paranys dels enemics. I aprofitar cada moment per assolir bocins de felicitat! Carpe diem!
Malgrat els entrebancs, s'ha de lluitar per fer realitat els desitjos infinits i viure d'acord amb un principis ètics que mai s'han d'abandonar. La perspectiva personal, favorable o desfavorable, és un repte de futur que s'ha d'encarar. I que l'única alternativa de no fer anys, és estar mort.
Rememorar la data del naixement és una bona excusa per organitzar una festa envoltat dels éssers estimats. I persistir en aquest comportament durant un periple vital, llarg o curt, que ningú sap com es clourà, ha de ser una reivindicació. Fruit del context assenyalat, s'ha de reafirmar sense defallir aquesta actitud radical en un període de convulsió econòmica, política i social. Potser per les ànimes benpensants sembli un disbarat defensar l'harmonia entre l'home i la naturalesa en un món sense explotadors i explotats. Però paga la pena intentar-ho.
Com s'indica en un poema anònim, atribuït a Mario Benedetti, que circula per internet, traduït al català: «No et rendeixis, encara ets a temps / de trobar, de començar de nou. / D'acceptar les teves ombres, d'enterrar les teves pors, / d'alliberar el llast, de reprendre el vol. / No et rendeixis, que la vida és això, / continuar el viatge, / perseguir els teus somnis, / desencallar el temps, / llençar les deixalles i destapar el cel».
