Ide sobte ens trobem a les 6 de la tarda, amb els nostres senzills equipatges descarregats a ple carrer, entre el fang, les basses d'aigua, el caòtic trànsit i la multitud que iniciava el recolliment dels seus petits llocs de venda de l'immens mercat, des carrers del centre de Port-au-Prince.

Hom pensava si en altres llocs, països, ciutats, no trobar hotel per passar la nit era un risc també hi havia l'aventura que ens temptava. M'aterria pensar que aquell capvespre, que ja una grandiosa glopada de núvols negres amenaçava i començava una tempesta tropical, miraculosament, gràcies a la bona guia del Carib, anglesa, del nostre company, un cop més la direcció d'aquesta no ens falla, i en el moment que comença la tromba d'aigua entràvem al vestíbul de l'Hotel, on un negre alt i decidit ens digué si volíem habitació. I tot passant a empentes i rodolons per davant dels que s'esperaven, agafen els passaports, en uns moments ens vam trobar inserits, pagàrem i ens trobàrem en una minúscula habitació, en què tan bon punt s'hi entrava s'apagava el llum i el ventilador i s'inicià una apoteòsica tronada i llampecs.

Sortim al passadís i entre la foscor veiem els llamps, i els crits de la gent dels carrers, que corrien, molts sense saber on aixoplugar-se, perquè molts milers d'haitians, camperols retornant de la Dominicana o dels camps esgotats, desèrtics, pul·lulen per la capital esperant que el seu profet-president Aristide, els doni aixopluc, solucions, menjar.

Quan tornà la llum i parà de ploure, baixàrem al vestíbul per sortir a menjar i beure alguna cosa, ja que feia 12 hores que no havíem tastat res. Curiosament el guia, que ens pensàvem que era un empleat de l'Hotel, ens esperava i ens va fer sentar per oferir-nos els seus serveis. Resultà que certs policies maçons formaven part d'una màfia de guies, que es dedicaven a acompanyar els pocs i insensats turistes que viatgen per Haití. Vàrem anar a prop de l'Hotel, tot a les fosques, entre mans negres que sortien de la fosca, gemegant i demanant almoina. Era de malson, començàvem a penedir-nos d'haver anat a un país tan sinistre. Sentir entre la fosca aquelles ombres, gemecs, corredisses, gelava i feia perdre la gana. A l'hora de sopar, una mica d'arròs, i uns trossos fregits de porc, sense pa, i una cervesa del país. Ens vam discutir amb el guia, que volia demanar llagosta i ens oferia després anar de putes i a beure en una boite per a turistes. Hom es començà a mosquejar i li vam dir que s'equivocava de gent, li diguérem que no érem turistes rics i que no necessitàvem guia. Aquest, amenaçadorament, ens digué que seria pitjor per a nosaltres, ja que era perillós anar sol i que hi havia un munt de gent que ens aniria al darrere. En arribar a l'Hotel, després d'haver-lo invitat, aquest ens demanà 20 dólars pels serveis que no li havíem demanat. Res, li donem una propina.

L'endemà no va venir aquest, però al sortir ens esperà a la sortida de l'Hotel un tal Jesús Saint Just, que venia de part del guia de la nit anterior. Després de diversos minuts de discussió, li diem quant vol, i arribem a 25 dòlars, més despeses, etc. Acompanyats pel guia, un típic haitià negre, cepat, de cara ampla i ulls grossos, que tan aviat reia com et mirava malament. De veritat, amics lectors, pensàvem i teníem més por del guia que no dels pobres milers d'haitians que desperadament volien vendre les seves coses. El guia tenia estones de tot. Quan se li veia més que havia sigut un poli-maçon dels Duvaliers, era quan enèrgicament ens obria pas entre la multitud de venedors temorencs que respectuosament s'apartaven per donar-nos pas. Aquest enigmàtic i orgullós Saint Just era una barreja de primitivisme, ingenuïtat corrumpuda per la caòtica premodernitat tercer-mundista africana d'Haití. El nostre guia, que anava vestit més a la moda postmoderna americana que nosaltres, era falsament europeïzat, civilitzat per fora, però salvatge, bruixot, inculte, maliciós per dins.

A?la tarda, ens tornem a trobar i Saint Just, està més melangiós-agressiu i la seva mirada més amenaçant. No volem ser massa suspicaços, però sincerament, l'aire, comportament, tarannà de?Saint Just, durant la tarda, fou més estrany, anàrquic. No ens portà enlloc on li demanàrem, disfrutava i reia portant-nos la contrària. Semblava com si ens volgués desorientar, jugant, amenaçant-nos, fent-nos porÉ devia ser perquè li paguéssim mésÉ segurament.

Ell, el matí ens digué que algun dia el poderós bruixot Saint Just seria ric, famós mundialment. És comprensible, que en un país on el 60 per cent de la població està sense feina, el que és mínimament lúcid, informat, i veu els aparentment feliços turistes que vénen de llunyans països, carregats de dòlars, o simplement amb dòlars, per comprar, beure, menjar, dormir, etc. allà on vulguin, a un país on els més pobres tenen per renda anual uns 180 euros (sí, 180 euros a l'any), aquests guies en l'atur, que poden ser una mena d'expolicies, estudiants, delinqüents, macarres, drogoaddictes, mafiosos, etc., són els que controlen els baixos fons de la corrupta societat haitiana, on la corrupció de totes les classes socials és total.

I la por a l'atur, a la pobresa o a la fam amenaça tothom. Inclús la dèbil classe mitjana, de la qual fa poques setmanes foren acomiadats 15.000 empleats governamentals, amb la qual cosa el govern esperava reduir el dèficit fiscal i salvar l'Estat de la bancarrota. Aquest fet va sembrar el pànic.

És que la situació econòmica de l'època Duvalier fou tan desastrosa i ruïnosa que caldran mesures d'emergència, però les minories privilegiades estaven disposades a col·laborar i conspiraren tots plegats per desestabilitzar els intents de reformes democràtiques del govern d'Aristide.

En els diaris de l'oposició, vàrem llegir terribles titulars, com «Anarquia a Haití», o «Intent d'atac i pallisses a diversos parlamentaris», o bé «Han intentat calar foc a la catedral i assaltar el Parlament». I el que és cert és que entre el clima, que en els dies d'agost era sufocant i la premsa al carrer es notaven males vibracions, vigílies d'enfrontament i guerra civil. I no amagarem que entre els partidaris d'Aristide, tenint en compte que el 85% de la població negra és analfabeta i de mentalitat molt primitiva, supersticiosa i propensa a la violència directa a foc i sang, hi havia entre els molts fanàtics que per la por al retorn dels duvalieristes havien comès excessos, inclòs assassinats, els més fanàtics i incontrolats partidaris del president van cremar viu al sacerdot S. Claude, amb la popular i brutal forma haitiana del collar, o sigui la de posar dins d'un pneumàtic a una persona, i cremar-la viva.

Aquest i molts altres bàrbars costums violents són típics d'una societat primitiva, endarrerida i corrupta, on la vida d'una persona no té cap valor.

En cap altre país he sentit la sensació que de manera semblant vaig sentir a Soweto, quan el darrer dia de ser-hi, a les 5 de la tarda, pels voltants de l'estació de Johannesburg, vaig veure una ganivetada, una pallissa, etc. Ep! i no ens lamentem i molt menys critiquem, és més, comprenem la secreta ràbia, impotència, desesperació de tots els pobres Saint Just, del seu pou de misèria, front a nosaltres, els turistes blancs, suposadament feliços, nets, tips, rics, amb dòlars, passaport, bitllets internacionals amb avió que ens retornaran a casa, lluny d'aquell infern. No m'estranya la secreta i oberta mirada de Saint Just, d'enveja, odi, alhora ens admiraven i ens volien assassinar, fulminar, per ocupar el nostre lloc, ser blancs, europeus, feliços, tips, empleats, civilitzats.