La ciutat de Girona és més petita del que creu la gent. Ocupa essencialment el Barri Vell, un parc temàtic on observar en viu i sense cap Mickey Mouse gegant que molesti, la degradació del que un dia van ser carrers amb vida. També en formen part l'Eixample, la Devesa i un parell d'urbanitzacions com Montjuïc i Palau, justet perquè hi càpiguen franquícies comercials, els turistes i els pocs gironins afortunats que els serveixen, regidors municipals inclosos. Els barris perifèrics, que la majoria dels regidors esmentats creuen tan llegendaris com la Terra Mitjana, formen la no-ciutat.
Els habitants de la no-ciutat paguen els tributs a Girona, però aquesta és l'única relació que hi tenen. A la no-ciutat un esvoranc pot romandre al carrer durant tota una era glacial, a l'estiu els contenidors fan pudor perquè es triga a buidar-los, la il·luminació és escassa, els pocs regidors que no creuen que la seva existència és llegendària només s'hi acosten en campanya electoral o si han estat convidats a dinar a la festa del barri, hi ha tubs que sobresurten del sòl als parcs infantils, els papers i plàstics s'estan a les voreres fins que així ho decideix el vent, els fils elèctrics encara pengen a la vista en les façanes, a penes hi ha zones de gespa i les obres -que quan n'hi ha són per millorar zones de la ciutat-ciutat, i serveixi l'AVE com a exemple- s'eternitzen sense que a ningú importin les molèsties a veïns i comerciants del barri.
La part positiva de tant oblit és que a la no-ciutat els bars tanquen quan volen i ajunten tantes taules com desitgen, no hi arriba ni una sola de les cursilades de Girona Temps de Flors, no hi desfilen ni els manaies ni els passos de Setmana Santa, no s'hi inauguren monòlits carrinclons, a ningú se li acut muntar un restaurant penjant del riu, als bars no hi ha «menús gastronòmics» a 25 euros i, sobretot, els regidors només s'hi acosten en campanya electoral o si han estat convidats a la festa del barri, que ara m'adono que per error això ho havia inclòs en la llista negativa.
