Hi ha un bon nombre de gent que coneixes a la vida que molt probablement no tornaràs a veure mai ni en sabràs res més. Tranquils, aquesta no és una proclama apocalíptica: és la simple constatació que els camins que transites, per imprevisibles que siguin, comporten allunyar-se d'algunes persones que no tornaran a compartir amb tu una coincidència en el temps i en l'espai. A menys que estableixis algun tipus de vincle emocional que us fa desafiar els condicionants, simplement desapareixeran de la teva ment, com si només tinguessin sentit en aquell lloc i en aquell moment de l'existència. Ara bé, també hi ha gent que no saps ben bé com ni perquè, però sempre te'ls acabes tornant a creuar. Ja poden passar anys i podeu viure en ciutats diferents, que d'una manera o altra, presencialment o virtualment, sempre tornen, sempre acabes tenint l'oportunitat d'actualitzar la informació de què en disposes. Això val per excompanys d'escola, veïns singulars del teu barri, coneguts de la feina o fins i tot per ciutadans anònims amb qui no hi tens cap relació, però te'ls trobes sistemàticament al llarg dels anys com si l'atzar pretengués dir-te alguna cosa. Aquest etern retorn s'ha facilitat amb les xarxes socials, però tampoc en són el factor decisiu, perquè igualment et topes amb ells en els moments més insospitats. Arribes a pensar que s'han volatilitzat quan fa temps que no te'ls trobes, però sempre tornen a aparèixer. Una de dos, o tots som superherois de la Marvel i no ho sabem, o bé hauríem d'aturar-nos a parlar amb ells i analitzar el fenomen, assumint el risc que et prenguin per boig. Tot i que segurament l'opció més romàntica sigui continuar amb aquesta estranya coreografia de la casualitat: al capdavall, si hi ha un vincle indissoluble entre nosaltres és que compartim un mateix i inexorable pas del temps. I davant l'evidència que no podem aturar-lo, el millor és gaudir dels atzars i somriure pensant en futurs retorns, perquè voldrà dir que encara som vius.
