El meu últim article de sexualitat parlava de les fantasies sexuals femenines. Com que podem tenir fantasies sorprenents i l'article tenia un to lleuger, perquè no es pogués malinterpretar vaig fer una introducció on tornava a explicar la importància de diferenciar fantasia i realitat. Una fantasia (fantasia!) molt comuna és la de ser violada. Al cap de poc tenia el Twitter inundat de piulades de dones indignades.
Podia haver extremat la cura en la redacció per no ferir susceptibilitats, sí, però tornaria a escriure l'article mil vegades: que la fantasia de la violació és comuna és una dada objectiva. La sexualitat és complexa i podem tenir fantasies que van contra els nostres principis. La clau és separar la fantasia de la realitat. M'agraden les pel·lícules de Tarantino. Això vol dir que m'agradaria esbudellar algú? Qui entén que quan una dona juga amb la fantasia de ser violada dóna permís als homes perquè la violin, s'equivoca. Quan a algú li sembla que aquesta informació fomenta la violència de gènere, també. No acceptar segons quins aspectes de la nostra sexualitat no ajuda a alliberar la dona, al contrari: la reprimeix. La lluita contra la violència de gènere no passa per veure maltractaments a la dona a tot arreu: té a veure amb l'educació, amb l'autoestima i amb mesures legals i institucionals. Si eduquem nens i nenes amb una bona autoestima no hi ha violència de gènere possible. Un home amb una bona autoestima no necessitarà sotmetre cap dona. Una dona amb una bona autoestima no permetrà mai que cap home la sotmeti. Igualment, un home i una dona amb una bona autoestima es permetran (si no fan mal a ningú) els jocs sexuals que els vinguin de gust. Per altra banda, pensar que explicar aquesta fantasia provoca violacions diu molt poc de la concepció que alguns col·lectius tenen dels homes. Els homes són prou intel·ligents per no confondre una cosa amb l'altra.
Quan algú escriu un article basat en dades objectives i rep una allau de respostes agressives parlem d'intolerància. Això no té res a veure amb la discrepància saludable i el debat serè. Encara més: parlem de censura. A les xarxes m'han assenyalat i he llegit piulades com «quin fàstic», «quina tia més penosa» i fins i tot «estic esmolant el matxet». També m'han pressionat per donar una resposta, com si en tingués obligació: «passen les hores i no dieu res i això us condemna». Fa temps que m'esgarrifa la violència de les xarxes. Els linxaments públics de qualsevol que tingui una opinió equivocada als ulls d'algun col·lectiu són el pa de cada dia. I això és molt greu, perquè intenten la censura a través de la pressió del grup, de l'insult i de la por.
No em sento representada per segons quins feminismes ni tinc cap obligació de sentir-m'hi. És clar que hem de treballar per eliminar la discriminació, però jo m'ho miro en positiu i sense ràbia acumulada. Procuro pensar les coses per mi mateixa i respectar les altres opinions. Parlem de la llibertat d'expressió. La meva s'ha vist compromesa per la pressió d'un grup. I això és inacceptable.
