Ben mirat, un país no pot estar fet d'altra manera que de gent de tota mena, vinguda de tot arreu. I fer-hi solera, és clar. Aquesta diversitat pot ser positiva a l'hora necessària de la cooperació, reconeixement de dependències, establiment de respectes i moltes coses més. Qüestió d'humanisme. Al país, a les ciutats, no hi ha «intrusos» perquè un dia o altre, sense triar, molts ciutadans han o hem vingut també de fora. Seria presumit parlar d'«ells» i de «nosaltres».

Un fet ocorregut a Alemanya fa obrir una meditació. Han expulsat un noi de 14 anys per delinqüència. Era un alemany, vull dir ciuta?dà alemany, de Baviera, fill d'una família de turcs arribats a Alemanya fa 30 anys. L'han expulsat cap a Turquia, no com una repatriació al seu país, no, que el noi no és pas un immigrat; sí que ho eren -fa 30 anys- els seus pares. El noi és alemany, però li retreuen la taca original dels pares. Si el noi fos tractat segons els drets dels nois alemanys, diem-ne de primera classe, es podria acollir a un programa de reinserció en un centre educatiu amb tutors especialitzats; aquest tractament no se sap si el tindrà a Turquia (?). I per si no fos poc, el noi ha sortit a la premsa en una mena de festival de llum i taquígrafs, nom, cognom i foto.

Sempre faran patir les aplicacions de les normes, disposicions i reglaments sobre l'estrangeria. Quan surt un cas punxegut tots ens afanyem a opinar que en aquest Estat o en aquesta nació això no passaria o lamentem si això ja hi ha passat. Si passa alguna cosa els governants en diuen «brots» d'aquella cosa i surten a TV3 amb incomoditat. I els conflictes continuen i les realitats s'endureixen tràgicament com ara la Mediterrània aquests mesos d'estiu. Ja no es parla de fets llunyans i estrambòtics com aquells de les novel·les de Dickens sinó d'una cruenta actua?litat a territoris refinats d'Europa, riberes i països amb moltes estrelles rutilants que no saben què fer ni com donar alguna mà als immigrants que volen arribar a Europa.

Històricament algun pas endavant sí que s'ha fet, en el respecte i l'atenció de les diferències i derivats. Recordarem un fet que va succeir en ple segle XX, que ara mateix es podria interpretar com una broma de mal gust:?hi havia una opinió oficial que volia introduir la causa de beatificació i cano?nització de la reina Isabel la Catòlica (1451-1504 ) que, segons s'explica en majús?cules a la His?toria de España, va demostrar la seva intran?sigència i ambició política expulsant del seu territori totes aquelles comunitats ètniques que no li queien bé. No es tractava de fer fora un noi de 14 anys perquè era fill de família turca, sinó de deixar un país socialment potes enlaire. De sermó de les benauran?ces, res ; i a més la reina alçava el braç exe?crable de la Inquisició. Aquell intent de col·?locar Isabel la Catòlica als altars de l'església, cinc segles després, volia dir que encara no era desqualificada pel seu delicte de racisme.

I ningú pot tirar cap primera pedra contra els altres. Al llibre Diversitat i integracióManuel Delgado explica que en aquest capí?tol de comportaments hi ha unes trajectòries cagadubtes d'alguns polítics catalans. Vigilem. Fins i tot pel llenguatge quotidià se'ns ha de veure ja el peu que calcem; una petita observació: diem moros a aquells qui s'embarquen i naufraguen somniant Europa, en una pobra barca, sense cap signatura de res. Diem àrabs a aquells qui arriben en avió luxós i patrocinen un gran club de futbol, tot signant admirades samarretes.