L'Helena Boadas ha començat amb bon peu, no imagino major prestigi per a un columnista que ser amenaçat i insultat per la secta de les ultrafeministes. És sexòloga, se li va acudir escriure que ser violada és una de les fantasies sexuals de les dones i, és clar, ha sigut atacada per gent que no sap què és una fantasia, ni què són les dones, ni probablement què és el sexe. Les ultrafeministes passen per saber-ho tot del sexe, molt més que una simple sexòloga, on vas a parar. I el que no saben s'ho inventen en espera que la realitat s'amotilli a elles, que per això són feministes. Fa un temps una es va enfadar amb mi perquè jo sostenia que encara que una dona et doni un «no», un ha d'insistir una mica, sigui per cortesia sigui perquè la història està plena d'amants que van començar amb un no. Per aquella feminista insistir educadament era un atac al gènere femení en conjunt i mereixedor quasi de castració química. Era, és clar, una dona amb la qual ningú no havia pogut mai insistir, perquè ni tan sols hi havia hagut primer intent.

He conegut dones -menors d'edat per a més escàndol de beates disfressades de feministes o viceversa- que al llit volien «ser violades», és a dir, jugaven a resistir-se amb totes les forces. D'altres a les quals agrada ser assotades, i no quatre natjades suaus sinó fins a deixar-los les galtes del cul de color de sotana cardenalícia. I unes quantes que exigien insults grollers, amb crits tipus «digue'm puta!». Parlo de dones que no volien ser violades ni agredides de debò, era una forma de fer realitat les fantasies. Ho he viscut jo i ho ha viscut qualsevol persona amb una vida sexual simplement normal, que per descomptat no és el cas de les pobres ultrafeministes que cremarien Boadas a la foguera.

Les autèntiques feministes, les que lluiten per la igualtat, res no tenen a veure amb aquestes que ataquen qui no pensa com elles i que no només consideren els homes enemics, sinó que l'única fantasia que tenen -i aquesta sí voldrien que fos realitat- és la d'un món sense mascles.