Fa uns dies vaig complir amb certa aprensió la meva rutina de comprar el Financial Times del cap de setmana, un còctel de paper amb una qualitat inigualable a internet. Per primer cop en segle i mig, l'editor de la bíblia de la City londinenca era japonès. Admeto que aquesta precisió geogràfica traspua xenofòbia. L'adquisició de l'aristocràtic FT pel grup Nikkei ha servit per descobrir que el Japó té un diari econòmic amb una tirada de tres milions d'exemplars diaris, que supera la suma de les vint capçaleres més venudes de la premsa espanyola. Per tant, la sorpresa no rau en la unió entre gegants, sinó de nou en el passaport de l'adquirent. En el desplaçament de l'economia i de la premsa econòmica cap a l'Orient, hauria desentonat menys la injecció de capital de Qatar, xinès o fins i tot rus. Mil milions d'euros han deixat bocabadats fins i tot els que no dissimulen la seva devoció pel FT. Quadruplica la quantitat pagada per Jeff Bezos pel Washington Post. El risc se centra en la col·lisió cultural que explica la meva vacil·lació al quiosc. I la relliscada xenòfoba es deu al fet que les prevencions haguessin estat menors si s'hagués concretat el comprador vaticinat, el grup alemany Axel Springer, que edita el sensacionalista Bild, i que s'hauria equiparat al groguenc Rupert Murdoch quan va requisar el senyorial Wall Street Journal. El meu primer contacte amb el nou diari japonès va transcórrer sense turbulències. El diari seguia mirant-me amb el seu mentó alçat, i des de la seva displicència revestida d'ironia. En un tret inusual en les geografies llatines, el FT va informar amb asèpsia sobre la compravenda. Es va distanciar de si mateix per analitzar la repercussió sobre la línia editorial. Va esbossar els dubtes obvis, mentre els nous administradors japonesos prodigaven crides a la calma gens tranquil·litzadores. La crònica no arribava l'enfocament festiu del Sunday Times, coronat amb un rotund «Sayonara».