e l capital som nosaltres. Aquest capital que només busca guanyar diners i que s'estima més ofegar una societat que deixar de cobrar el deute i els interessos està ?format en una part important pels nostres estalvis, i som nosaltres els que, indirectament, potser sense adonar-nos-en, impulsem aquestes polítiques asfixiants.

Ho fem quan demanem el màxim ?rendiment per als nostres estalvis sense fer cap altra pregunta. Si un banc ens ofereix un u per cent i el del costat ens ofereix el dos per cent, correm a canviar les domiciliacions. Quan hem acumulat un raconet per al futur, busquem on podem desar-lo per tal que no perdi valor sinó que en guanyi, i anem als que semblen oferir-nos la millor combinació de seguretat i rendibilitat. És a dir, que els posem en mans de gestors d'inversions, que poden ser bancs, fons, etc. Aquests gestors, entre altres coses, compren deute públic, i si aquest deute es deixa de pagar, els inversors ?perdran els seus diners i se n'aniran a un altre gestor. Cap gestor no està disposat a ?perdonar cap deute per pura generositat.

Els gestors professionals dels estalvis populars treballen per aconseguir el màxim de beneficis. Els més importants tenen uns sous de vertigen lligats al volum d'inversions que remenen i al benefici que aconsegueixen. Si el benefici cau, els estalviadors marxen, el volum disminueix i el seu ja no és tan vertiginós. Heus aquí com el seu interès coincideix amb l'interès del petit estalviador, és a dir, de molts de nosaltres, ciutadans del carrer que amb les nostres decisions estem demanant que el capital sempre guanyi.

És curiós, el que passa. Quan els bancs europeus van veure que no cobrarien el deute grec, van renunciar a una part i van passar la resta als governs. Ara els governs són el principal creditor de Grècia. Si Grècia fa fallida, els nostres governs tindran un problema econòmic que acabarem pagant els ciutadans. El nostre benefici immediat passa perquè Grècia pagui el deute, encara que els grecs hagin de menjar herba. Però no volem que els grecs la passin tan magra. Què fem, els perdonem el deute? Ens ho repartim entre tots els contribuents dels estats que han participat en els rescats? Ben mirat, els contribuents espanyols ens estem menjant el forat de les caixes d'estalvis, sanejades o liquidades amb uns préstecs que en la seva major part mai no seran retornats i que pagarà el govern, és a dir, nosaltres. Si podem fer aquest sacrifici, també podríem fer l'altre, oi?