Grècia ha crescut un 0,8 el darrer trimestre i ha tancat un tercer crèdit amb els socis europeus acordant un pla de privatitzacions de serveis públics i de reformes fiscals, polítiques, econòmiques i estructurals que han de crear un Estat modern i eficient. El procés no era gens fàcil, s'ha culminat en un temps curt i, això és substantiu, amb la participació de la ciutadania. No calgueren deu mesos per un plebiscit sobre la proposta de rescat d'Europa: una setmana, participació altíssima, resultat aclaparador. Un resultat que ha servit per amorosir condicions entre bambolines, concretar ajudes comunitàries per al creixement, cohesionar un país i dibuixar un horitzó comú, una esperança de futur compartida. Els grecs tornaran a votar dintre d'un mes valorant la feina feta i la confiança que els mereix el seu líder. I tot apunta que Tsipras tornarà a guanyar. Fa nou mesos el votaren poc més d'un terç dels votants. Ara, passada la tempesta, es despendrà de dogmatismes, ocuparà sòlidament l'espai del centre-esquerra i es consolidarà com a líder nacional perquè no fa el viatge sol ni tancat amb l'elit del seu partit: ha sabut donar la paraula als ciutadans i fer-los participar en les decisions.
El contrast és l'Espanya de Zapatero. Zapatero prengué decisions fonamentals sense consultar amb els ciutadans que es trobaren, de sobte, amb una política econòmica i social de sentit contrari al promès i una reforma constitucional, pactada amb la dreta, que constrenyia l'estat social. Així dilapidà l'hegemonia el PSOE i, amb ella, la capacitat de cohesió territorial que sempre havia tingut. El PP, ja al govern, ha radicalitzat la pèrdua de drets socials i econòmics, ha empobrit la majoria i ha trencat la cohesió territorial d'Espanya. Conflicte, radicalització i poca fe en el futur és el llegat del PP de Rajoy, Bárcenas i Rato.
