Segona part de la crisi: ara la Xina

23.08.2015 | 00:00
Segona part de la crisi: ara la Xina

Quan semblava que l'economia americana sortiria definitivament de la crisi gràcies a un pla d'injecció de diner massiu durant 6 anys, quan s'intuïa que Europa podia tornar a créixer gràcies a l'acció del BCE aportant 60.000 milions d'euros cada mes, devaluant l'euro, quan semblava que la baixada del petroli permetria aquestes injeccions sense afectar la inflació... va i la Xina punxa, aturant qualsevol expectativa de millora. Aquesta setmana s'ha fet palès el que feia mesos que ja es veia a la llunyania: la Xina pateix la seva primera crisi de creixement. La setmana anterior les autoritats xineses van devaluar el iuan dues vegades, dimecres vam saber que havien injectat urgentment 100.000 milions al sistema i divendres vam conèixer que el seu índex PMI de manufactura, que mesura l'activitat productiva, va caure a 47,1, quan l'equilibri es troba amb un índex de 50. És a dir, la Xina es troba en recessió, la seva economia no tira, no exporta prou i té greus desequilibris interns. Divendres tot això es va traduir en una forta caiguda de les borses i en una apreciació de l'euro front el dòlar, passant d'1,1 a 1,14 $/€. Què ha passat? Per què la Xina, amb un creixement del 7%, entra en recessió? Ens afectarà a nosaltres?
El que passa era previsible que passaria un dia. Les crisis que patim en els darrers anys són el resultat d'una globalització que s'ha fet malament, sense cap regulador i sense regles, en el més clar exemple de la selva econòmica en què el més fort es menja el més feble. La primera crisi del 2008 es va deure a la pèrdua de riquesa dels països occidentals per transferència de la producció cap a la Xina i a països del seu entorn. Amb els anys Europa i Estats Units van perdre capacitat adquisitiva i van reaccionar a la pèrdua industrial augmentant la productivitat de les seves empreses, automatitzant-les i robotitzant-les. Mentrestant la forta expansió de la Xina va fer apujar els seus salaris i, poc a poc, les distàncies de costos entre un costat i l'altre es van reduir fins al punt que la Xina va deixar de ser competitiva i va començar a alentir les seves exportacions. El primer senyal va ser la baixada del preu del petroli, una mostra que el primer consumidor mundial consumia menys del previst. D'això ja fa un any.
La Xina és objecte d'haver fet un camí insensat i impossible: recórrer només en 20 anys el que va fer occident en 200. Aquest camí accelerat els ha suposat destruir la terra, l'aire i els rius i provocar innombrables accidents greus com el de Tianjin la setmana passada, on una explosió de proporcions considerables paralitza una ciutat de 15 milions d'habitants. La recessió de la Xina ha atrapat 200 milions d'inversors de la classe mitjana que havien invertit la meitat dels seus estalvis per finançar la salut, l'ensenyament dels seus fills i la seva pensió. Per un altre costat, la immensa bombolla immobiliària destruirà l'altra meitat dels estalvis d'aquesta classe mitjana.
La Xina es resisteix a canviar el seu model de creixement basat en la conquesta absoluta de tots els mercats internacionals perquè és així com pot anar assimilant l'èxode rural de l'interior cap a la costa, però haurà d'admetre que aquest camí haurà de durar segles, no dècades, si no vol rebentar-ho tot. La seva acceleració ha afectat greument el seu territori, l'escalfament del planeta i l'economia global. En aquest món cal saber que, quan un devalua és per créixer a costa dels altres, però que, si tothom devalua, tothom hi perd. Aquí és on hem arribat en aquest moment.
La recessió de la Xina afectarà tothom perquè devaluarà successivament fins que l'economia torni a arriar, Estats Units potser no augmentarà el preu del diner per por i la Unió Europea no podrà fer gaire cosa més del que fa, és a dir, continuar amb la Quantitative easing, si no és augmentant-ne la quantitat en 30.000 milions més per deixar el valor de l'euro per sota 1,1 $/€, valor que permet el creixement d'Europa.
Si ho mirem fredament, ens trobem immersos en un mecanisme absurd, el món ha perdut el nord i només sap fer recurs a la devaluació i a la injecció de diners per resoldre els desajustos de les economies quan, de fet, són fruit d'un canvi de model tecnològic i cultural. Si els bancs centrals continuen imprimint bitllets, poden propiciar enèsimes bombolles immobiliàries, a més d'arruïnar els estalviadors.
L'economia mundial té encara possibilitats d'experimentar un fort creixement a condició d'establir mecanismes de coordinació, de reorientació i de supervisió planetaris, a condició de pensar en l'economia en funció de les generacions següents, a condició de lluitar contra les rendes econòmiques, financeres, socials i polítiques. A condició, en definitiva, d'afavorir la innovació de tota mena, per exemple fent la injecció de diner orientada a la digitalització i a l'economia verda. Però tot això s'ha de fer contra els interessos de l'especulació financera, l'única que no vol sentir parlar d'austeritat en la seva pròpia pell i només la propugna en la dels altres.
La Xina serà una altra volta de clau en la incertesa econòmica mundial. Ara més que mai les empreses han de sortir més a fora. Deixeu que en ple mes d'agost posi una mica d'esperança: les empreses d'aquí ho estan fent bé, molt bé, com mai ho havien fet en la història.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema