Estem en ple mes d'agost, de vacances i amb ganes de passar-ho bé i de desconnectar, que ja arribarà la implacable "pujada de gener" amb les seves estretors anuals. Per això avui m'agradaria escriure sobre la gent que contribueix a fer una mica millor el món en què vivim, gent de la qual poques vegades s'ocupen els mitjans de comunicació que reserven el seu espai a la notícia que "ven" com passa quan, com habitualment es diu, és l'home qui mossega el gos. Si un es guia pel que llegeix o el que apareix a la televisió, es diria que només hi ha guerres sanguinàries, suïcides que causen desenes de víctimes, ofegats en pasteres, assassins de cònjuges, corruptes que ens roben, o polítics que nomenen familiars i amiguets en llocs per als quals aparentment no tenen preparació.
També es publiquen moltes notícies de gent que passen a una "fama" efímera per anar a dormir un parell de vegades amb aquest o aquella i vendre les seves exclusives a revistes amb molt photoshop o programes televisius de baixíssim nivell, l'objectiu dels quals bé sé que no és educar sinó entretenir, encara que podria argüir-se que hi ha millors maneres de fer-ho (en el fons reflecteixen la societat que els manté i revelen una preocupant escala de valors). Altres vegades els polítics són notícia per dir bestieses.
Però a vegades hi ha excepcions i d'aquestes vull escriure avui, com els 38 condecorats pel rei en el primer aniversari del seu regnat, gent desconeguda premiada amb l'Ordre del Mèrit Civil per les seves virtuts cíviques, "compromís personal i contribució social". O com aquesta parella turca de noucasats que va celebrar el seu banquet nupcial amb desenes de refugiats sirians, compartint el dia més feliç de la seva vida amb persones que ho estan passant molt malament lluny de la seva llar i del seu país. I per això, perquè s'ho mereixen tot i que no siguin notícia, m'agradaria avui homenatjar també els bombers que lluiten contra els molts incendis que ens assolen aquest estiu de calor inclement i que per a la nostra vergonya tenen origen intencionat en molts casos. Gent que a peu de muntanya i sufocats de calor s'esforcen fins a l'extenuació per controlar les flames de boscos que ja ningú neteja, o que es juguen la vida llançant-los aigua des de l'aire. A aquests marins que rescaten nàufrags que fugen de la violència i de la misèria, arriscant-se a creuar el Mediterrani en fràgils embarcacions o en vetustos vaixells que desaprensius traficants abandonen després a la deriva. I el nadó que plorava desconsoladament en braços d'un cooperant sense comprendre encara que havia perdut els seus pares en la travessia i que s'havia quedat sol en un món molt cruel. A la gent de l'ACNUR (Agència de l'ONU per als Refugiats) que fan hores extraordinàries perquè estan desbordats de feina, ja que mai en la història ha estat tan alt el nombre de persones desplaçades o que busquen refugi fugint de fams i guerres. A aquestes monges que tan bé he conegut en els meus viatges per l'Àfrica i que amb molt pocs mitjans tenen cura d'infants desnodrits a Mauritània, construeixen dispensaris en llocs remots del Congo, o dirigien l'únic centre per a invidents que hi havia al sud de l'Atles. O els germans de Sant Joan de Déu que combaten l'ebola a Libèria i es deixen la vida pel camí. A aquests cooperants de Metges sense Fronteres que presten serveis en estats fallits com Somàlia o Mali on la seguretat és un concepte inexistent, així com a tants altres practicants de la medicina que renuncien a les seves vacances per operar ulls i orelles danyats per les ardents sorres del Sàhara. A tots els que, en definitiva, fan de la cooperació una vocació més que una manera de vida. Als voluntaris que organitzen menjadors per als més pobres o que netegen les nostres platges de plàstics i porqueria, als immigrants àrabs que treballen de sol a sol en els nostres camps i en la construcció i que són mirats amb desconfiança pels vilatans a causa de les barbaritats que altres cometen en nom de la seva religió. Als joves que lluiten per una feina a la qual tenen dret que els permeti independitzar-se i formar la seva pròpia família. Als que treballen incansables per la pau al món i als que protegeixen la nostra seguretat perseguint aquests traficants de persones i de mort que es lucren amb la prostitució i les drogues. A tots aquells, en definitiva, que amb la seva feina ben feta i la seva cordialitat contribueixen a crear bon ambient en la vida dels qui els envolten, com fan aquests pallassos de diferents entitats que van pels hospitals fent somriure a nens que pateixen greus malalties.
A aquests herois anònims i a molts altres que tampoc són notícia als mitjans de comunicació, però que fan que el nostre món sigui més habitable i la nostra vida més agradable, vull dedicar aquest article. Afortunadament existeixen, tot i que es parli d'ells molt menys del que mereixen.
