Singapur, «mon amour»

24.08.2015 | 09:34

El 9 d'agost de 2015 s'ha commemorat el 50è aniversari de la independència de Singapur (1965). L'any 1959, dos personatges varen arribar al poder en dos països llunyans, hi varen romandre durant dècades, varen aplicar polítiques diametralment oposades i, en conseqüència, varen obtenir resultats completament diferents. Lee Kuan Yew, primer ministre de Singapur (1959-1990), va transformar, en una generació, un país pobre del Tercer Món en un dels països més desenvolupats del planeta. És així com va titular les seves memòries: Del Tercer Món al Primer. Singapur, la Ciutat del Lleó (significat etimològic del seu nom) convertida en la Ciutat-Jardí, va aplicar una fórmula senzilla: llibertat de mercat, baixos impostos, imperi de la llei i Estat mínim, però fort.

Lee Kuan Yew va haver de cantar al llarg de la seva vida quatre himnes: God save the Queen ("Déu salvi a la Reina"), quan Singapur era una colònia; Kimigayo ("Que el seu regnat duri sempre") durant l'ocupació japonesa; Negaraku ("Oh, la meva terra"), mentre va durar l'efímera federació amb Malàisia; i, finalment, l'actual Majulah ("Endavant"). Lee Kuan Yew, l'Incorruptible, ha mort als 92 anys (1923-2015). The New Tork Times relatava el multitudinari funeral recordant que on avui s'alcen torres de cristall aquella gent havia vist abans cabanes amb sostre de palla i els porcs fotjant entre les escombraries. Obama el va definir com "un gegant de la Història". Però el millor elogi li va tributar una dona vella, d'entre la multitud que, amb llàgrimes als ulls, va exclamar: "Ara Singapur és el cel".

Adam Smith va facilitar la recepta a Lee Kuan Yew: "Per portar una nació des de la barbàrie més abjecta a les més altes cotes d'opulència es requereixen només tres coses: pau, impostos moderats i una administració de justícia tolerable". Singapur té ara una renda per càpita superior a la dels EUA: va passar de 500 dòlars a 50.000 dòlars; és el sisè país més ric del món i el setè país menys corrupte, darrere de Suïssa; gaudeix del millor sistema sanitari, segons el rànquing anual de Bloomberg i del millor sistema educatiu, segons els informes PISA. Els impostos són molt baixos: els que cobren 25.000 euros a l'any paguen només un 1% de IRPF i els que en cobren 50.000 paguen un 4%; l'IVA és del 7%; les plus-vàlues estan exemptes i no existeix l'impost de Successions ni el de Patrimoni. Les competències de l'Estat són mínimes i la despesa pública suposa només el 17% del PIB, el més baix del món.

Lee Kuan Yew, en la seva primera joventut va tontejar amb el socialisme, però la seva intel·ligència i pragmatisme llegendaris el varen portar a fer de Singapur l'economia més lliure del món. Va atreure als llocs de responsabilitat pública els millors, exigint elevada qualificació i irreprotxable integritat moral. Els ciutadans de Singapur, a partir de la independència del país, varen aprendre a responsabilitzar-se de les seves necessitats. Dipositen un terç del seu salari en un Fons de Previsió, amb el que costegen sanitat, educació, vivenda i pensions. Una fórmula semblant a la de la "propietat col·lectiva privada" proposada pel jurista i economista més clarivident i més desconegut del segle XX, Louis Salleron, en la seva obra Six études sur la propiété col·lective (1947) i ignorada per l'establishment europeu.

Jaume Vicens Vives no era ni economista ni jurista, com Salleron, però tenia un gran sentit de la prospectiva històrica quan ens va deixar escrit: "Nosaltres els catalans hem estat un poble que mai no ha manejat grans capitals: no hem tingut recursos naturals, no hem tingut tampoc un imperi colonial o mercantívol que folrés d'or el país. Només per la capitalització del treball hem arribat a ser gent en la història econòmica. Aquesta serà la llei que hauran de tenir en compte les generacions vinents". Malauradament, a diferència de Singapur, aquesta generació de catalans no hem tingut un líder polític semblant a Lee Kuan Yew, l'Incorruptible.

Lee era advocat. Volia una bona tradició judicial que mai havia tingut el seu país; per això va externalitzar l'administració de justícia a Londres i en poc temps va acumular sis segles de pràctica jurídica. Lee ha mostrat el camí cap una societat sense atur, sense pobresa, sense corrupció, on la llei es compleix escrupulosament i els ciutadans participen responsablement en un projecte comú. Era, però, escèptic amb el sufragi universal i la llibertat d'expressió si atacaven els principis que havien fet possible el miracle de Singapur: una democràcia sense alternància a causa de la llei antidifamació heretada de l'Anglaterra victoriana.

L'altre personantge que va arribar al poder l'any 1959, el comandant, el líder màxim, el famós i vell tiranosauri del Carib, Fidel Castro, és un dels homes més rics del món, segons Forbes i Cuba un dels països més pobres. Després de més de 5 dècades de dictadura comunista, quants cubans -fora dels Castro- poden suspirar: Cuba, mon amour?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema