crec que va ser l'exalcalde republicà de Nova York Rudolph Giuliani qui va començar a aplicar l'anomenada "tolerància zero". La duresa era la norma amb els conductors borratxos, els petits delinqüents, els atracadors i els grafiters. Malgrat algunes protestes contra la violència policial -o potser precisament per això-, la criminalitat va baixar en poc temps, i la ciutat es va convertir en una de les més segures del planeta. D'un signe molt diferent, més socialdemòcrata i europeu, és la política coneguda com "visió zero", que es va iniciar a Suècia a mitjans dels noranta per reduir els accidents de trànsit. Ho van aconseguir en gran mesura gràcies a l'educació viària, les millores tecnològiques en la seguretat dels vehicles i l'adaptació de les infraestructures (dels carrils bici a la prohibició d'avançar en un bon nombre de trams de les carreteres sueques).

Nathalie Rothschild, en un reportatge publicat a la revista The Atlantic, explica que els efectes de la doctrina "visió zero" s'han estès molt més enllà de la idea original, fins a nodrir la quasi totalitat del debat polític. La "visió zero" seria el que dóna impuls a la lluita pública contra els suïcidis, els accidents laborals, les infeccions hospitalàries o l'avortament. Dit en forma metafòrica, estaríem davant el "programa Apol·lo" de l'Estat del benestar: una obstinació col·lectiva per reduir les conseqüències de l'imprevisible fins als seus mínims.

De les riberes del Bàltic a la Mediterrània, cal plantejar-se si la doctrina de la "visió zero" podria enriquir el debat polític espanyol. Per exemple, un pacte social que digui no a la corrupció. Comencem per baix i diguem no a les factures en negre, a l'explotació laboral i als privilegis sense sentit. Res faria més per la democràcia espanyola que recuperar el prestigi de la política, la qual cosa al seu torn exigeix desmuntar la geografia de la corrupció. Potser ja estem fent-ho. O potser no.

Pensar en format "visió zero" suposa reivindicar el llegat democràtic que rebutja l'exclusió i la manca d'oportunitats. Es tracta d'una ètica que, per arribar a realitats concretes, s'alimenta de la utopia: la lluita contra la pobresa extrema, el fracàs escolar, la misèria social, la violència domèstica... Quan un país rescata amb diners públics la banca i aquesta a continuació recorre als desnonaments, hi ha alguna cosa que no funciona correctament. I, com hem pogut comprovar en les últimes eleccions locals i autonòmiques, són molts els populismes que s'aprofiten d'aquesta disfunció. La victòria dels moviments alternatius en ciutats com Madrid o Barcelona es pot llegir en una clau similar: l'atipament cap a una política que no converteix la "visió zero" en un dels seus eixos centrals.

Si la utopia ha pavimentat els camins de tots els desastres, hi ha en canvi reformes quantificables que, més que enormes sumes de diners, exigeixen amb prou feines una mica de voluntat política. Perquè, quant li costaria a l'Estat i als bancs frenar els desnonaments? I pagar el menú escolar als fills de famílies en perill d'exclusió? Quan els pressupostos generals destinen aproximadament seixanta mil milions d'euros anuals -un 6% del PIB- a subvencions de tota mena, moltes d'elles ineficients, un es pregunta per què no s'inverteix en el que dóna resultats a mitjà i llarg termini: llars d'infants de qualitat, permisos generosos de maternitat, horaris de treball compatibles amb la vida familiar, atenció primerenca als problemes escolars, certs mínims garantits de protecció social, un pla integral d'atenció i prevenció de les malalties cròniques, etc. Fets concrets, polítiques de proximitat. La "visió zero" ens acosta a la utopia perquè es desfà de la ideologia. Almenys d'algunes de les seves arestes més perilloses: com llançar-se a la conquesta d'un país sense oferir res més que la xerrameca dels xarlatans.