Els catalans, en això d'anar tots a una, som un fracàs, un absolut fracàs. En moments de crisi nacional ens empesquem les mil i una per tal d'evitar de fer les coses junts. Mirem sinó el tema aquest de la independència. Dic independència perquè no ens posem d'acord ni en el nom de com dir a «la cosa»: procés, secessió, independència, plebiscit. Tant els que estem a un costat com els que es troben a l'altre patim la pressió d'haver de decidir, no entre un sí o un no, sinó entre un sí fragmentat en sis o set colors i un no disfressat de quatre o cinc vestits diferents. No ho podem fer fàcil, no. O «sí» o «no» és un dilema massa senzill pels catalans. I per fer-ho encara més a la catalana, després de profundes i intel·lectuals discussions, fabriquem una llista de política multiètnica que fa tot just sis mesos consideraríem contra natura, i l'anomenem Junts pel sí. Una llista amb milers de candidats que estan disposats a donar la cara per un ideal compartit per altres tants ciutadans, però que s'enfronta a unes setmanes incertes. Confesso, sense gaire vergonya, que em sento naturalment inclinat a votar per Junts pel sí. Però al mateix temps la llista em planteja importants problemes de consciència. En el cas de Girona em preocupa que ERC hagi hagut de pagar el peatge d'incloure polítics com Marina Geli, que tot just fa cinc anys defensava que fos l'Estat espanyol qui havia de dur a Catalunya cap al federalisme, assegurant que «un referèndum d'autodeterminació devaluaria la democràcia parlamentària, i no és el moment que el poble decideixi què vol ser». Un país nou exigeix líders al servei del país i no polítics que professionalitzin els seus ideals per sobreviure als canvis naturals de la societat.

La transició espanyola va haver d'acceptar incloure polítics amortitzats per lubricar el pas a un nou país. A una Catalunya lliure potser no li hauria de caldre. I sense aquest llastre potser seria molt més senzill anar realment tots junts pel sí.