No hi ha política sense ètica. Aquests dos conceptes no poden separar-se. La vida en comunitat exigeix que els ciutadans siguin virtuosos. I, per descomptat, el bon governant també ho ha de ser. De cap manera pot perdre de vista el bé comú. Cal que, si se li presenta la necessitat, sacrifiqui els seus objectius individuals en benefici del desenvolupament del col·lectiu que lidera. A més, la virtut és una qualitat. És a dir, es pot aprendre, no ve d'un gen. Per tant, convé conrear-la i aplicar-la amb tanta coherència com determinació. Qui manté aquesta posició és l'escocès Alasdair MacIntyre, una figura clau en la reactivació de l'interès per l'«ètica de la virtut». A diferència d'altres coetanis, l'O'Brien Senior Research Professor of Philosophy de la universitat catòlica de Notre Dame, a Indiana (Estats Units), empra la narració històrica en els seus llibres, entre ells, el complet After Virtue. Així, ell arriba fins a un present terriblement allunyat de la teoria que, amb la millor de les intencions, ha anat desenvolupant. I nosaltres, a una pregunta dolorosa: per què serveix avui la filosofia?
