Podem s'ha afanyat a puntualitzar que a les seves files no hi haurà una escissió com a Syriza, el «partit germà» de Grècia. Però hi ha centenars de raons per preguntar-se per què no, atès que es tracta de vides que discorren paral·leles.

La ruptura de Syriza set mesos després d'haver guanyat a les urnes i la convocatòria d'unes noves eleccions no fan més que entorpir la difícil recuperació d'un país que es troba amb l'aigua al coll en mans dels prestadors i de la seva ineficiència. Tsipras va prometre i va defensar una cosa, va portar el seu poble a l'encallador, i al final en va fer una altra de diferent acceptant la humiliació per part dels socis als quals Grècia deu uns diners que segurament mai podrà pagar. Molts dels dirigents que el van seguir en el seu deliri han decidit ara abandonar; els grecs, en general, ja fa molt de temps que es poden considerar abandonats pels polítics que posen per davant d'ells els seus interessos.

El d'Alexis Tsipras és un cas consumat d'oportunisme personal. Se'n va per tornar un cop laminat el sector crític del seu partit. Després d'haver recalcat que no existia cap altra alternativa que postrar de genolls davant la UE, la pregunta que amb les eleccions de setembre planteja als grecs és si és ell qui ha de seguir negociant el deute amb els europeus o els seus antics socis de Syriza, partidaris d'una sortida que resulta impossible i encara més ruïnosa per al país que continuar dins de l'euro. La resposta per pragmàtica gairebé no ofereix dubtes.

Tsipras ha utilitzat el carrer i el descontentament generalitzat per propulsar-se cap al poder. Quan creu que és capaç de reconduir-lo per un altre camí, es desfà dels que no n'estan disposats. Aquest mateix reflex és el que projecten Pablo Iglesias, Iñigo Errejón, etcètera, amb relació al moviment que els va fer pujar. Els qui no ho vegin així, haurien d'anar a l'oculista.