Populismes

26.08.2015 | 10:09
Populismes

En aquests temps es parla molt del populisme, encara que no estic segur que la gent -el lector mitjà-, vull dir, sàpiga gaire bé de què s'està parlant. La mateixa Wikipedia en espanyol, per exemple, no sap gaire bé com definir el populisme i acaba fent-se un embolic. En canvi, la Wikipedia en anglès el defineix prou bé com «la doctrina política que apel·la als interessos i idees (en termes d'esperances i temors) de la població en general, especialment quan es tracta de posar en qüestió els interessos de l'statu quo en el poder». La Wikipedia anglesa, a més, subratlla els aspectes més negatius del populisme, ja que també el defineix com «el corrent polític que recorre a la demagògia per fer promeses irrealitzables». Per contra, la versió espanyola o hispànica, més aviat, ja que està pensada per a tota Hispanoamèrica, es mostra molt més cautelosa, i en general tendeix a ocultar els aspectes més negatius i problemàtics. El populisme, per a la Wikipedia hispànica, seria un corrent ideològic oposat al liberalisme i partidari de la intervenció de l'Estat en defensa de la justícia social. I poc més.

Per descomptat, res d'això aclareix el problema. I si bé es mira, tots els partits polítics diuen representar la població en general, o el poble mateix, i tots diuen oposar-se a alguna mena de poder, ja sigui financer o polític o econòmic, almenys mentre estiguin a l'oposició (després ja és una altra cosa). O sigui que el problema segueix en peu. Com es pot saber si un partit polític o un moviment social són populistes? Doncs bé, crec que només hi ha quatre formes de descobrir-ho. Una, si aquest partit o aquell moviment social proposen solucions molt fàcils a problemes molt complexos. Dues, si estableixen un enemic clar a qui culpar de tots els problemes. Tres, si exploten la por i l'odi de la població (cosa que apunta l'historiador John Lukacs), és a dir, si utilitzen l'emocionalisme i la irracionalitat davant de les fredes raons i els freds arguments. I quatre, com deia la Wikipedia en anglès, si apel·len a la demagògia per fer promeses irrealitzables.

Ara bé, convé tenir en compte que tots els partits polítics estan contagiats de populisme, perquè tots han recorregut alguna vegada, o moltes vegades, a aquests mitjans fraudulents per aconseguir el poder. I ens agradi o no, tots els partits han fet promeses irrealitzables, tots han recorregut a l'irracionalisme i tots han buscat un enemic a qui carregar-li totes les culpes. I això és així, repeteixo, perquè tota la política actual està contaminada pel populisme, ja que tots els polítics, siguin del signe que siguin, només saben actuar en funció de les enquestes d'opinió i dels alts i baixos capritxosos d'això que s'ha vingut a anomenar «opinió pública». De manera que convé tenir molt clar que el populisme no és només un moviment d'esquerres, com volen fer creure'ns alguns dirigents del PP quan ataquen Podem i Syriza, perquè el populisme té també molts ingredients de dretes. De fet, el Front Nacional francès o la dreta euroescèptica britànica són típics exemples del pitjor populisme. I compte, el PP també ha estat i segueix sent un partit en bona mesura populista, com demostra quan busca un enemic a Catalunya o en els immigrants il·legals o en els mateixos partits populistes que posen en risc la recuperació econòmica. I per descomptat que també ho ha estat el PSOE. I també són populistes, i dels pitjors, els partidaris de la independència catalana que prometen coses que fins i tot ells mateixos si estan bé del cap saben que són completament irrealitzables, a part que les mobilitzacions populars i les campanyes d'intoxicació política dels independentistes han posat en funcionament els mecanismes més perversos del populisme.

I una darrera reflexió: el populisme es defineix, sobretot, per la negativa absoluta a dur a terme una política que pugui resultar impopular o que pugui posar en perill els privilegis de la majoria de la població. I en aquest sentit, el major populisme actual, i el pitjor populisme de tots, és el que es nega a acollir els milers i milers de refugiats que fugen de la guerra salvatge de Síria amb l'argument que no hi ha diners suficients ni treball per a ells. Perquè un bon governant, algú que no fos populista, faria dues coses per rebre aquests refugiats: retallar en tot el possible les partides pressupostàries innecessàries i n'hi ha moltes, i segon, introduir un nou impost per finançar aquesta acollida de refugiats i explicar-ho a les clares a la població. Però és clar que ara mateix cap polític, ni a dreta ni a esquerra, s'atreviria a fer una cosa així. És molt més fàcil prometre i prometre, o buscar-se un enemic imaginari al qual donar la culpa de tot.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema