Em vaig fer un compte de Facebook per primera vegada el 2008. Com que m'agrada pensar i escriure, trobar-hi un espai per a les meves petites reflexions de cada dia em va enganxar. Després va venir Instagram, i fa relativament poc em vaig fer un perfil de Linkedin i un compte de Twitter.

He estat, doncs, set anys a les xarxes. Són prou anys com per poder-ne fer un balanç. Aquest matí he tancat els ulls i ho he vist clar: abans de les xarxes era més feliç. Com que es tracta de ser feliç, és molt fàcil: he decidit marxar de les xarxes socials.

Per què les xarxes m'han fet més infeliç? Principalment perquè els he dedicat massa atenció. Amb massa atenció vull dir sobretot massa temps però també vull dir més coses que el temps. A les xarxes hi ha tot un món que t'estira perquè sembla molt ric però en realitat és un miratge. S'esfuma -tot aquest món sencer- prement una tecla. Quan la prems, t'adones que hi ha un món -aquest, de veritat- que t'espera i que no entén com l'has pogut deixar tan de banda. Un món infinitament més ric i interessant que el de la pantalla. Sospito que el dia que tots plegats ens adonem d'això ens sentirem profundament tristos per tantes hores perdudes. No és poca cosa: que quan algú està al mig d'una muntanya sigui incapaç de veure la muntanya perquè només pot veure'n la foto que penjarà no és res anecdòtic ni poc important. És, estirant molt el fil, que ens estem perdent la vida. La de veritat.

Per altra banda tots sabem que, si no és que selecciones molt bé, a les xarxes t'acabes empassant continguts molt pobres i de poca qualitat. Suposo que ens ha passat a tots: et sorprens veient un vídeo estúpid a la una de la matinada i penses «què cony faig mirant això?». En aquest cas segurament no ho he sabut fer millor, però no em val la pena esforçar-m'hi. Encara hi ha més: les xarxes ens fan tenir menys vida social. Sense xarxes, si et vols comunicar amb algú no tens més remei que trucar-li, anar-lo a veure a casa o convidar-lo a sopar. Amb les xarxes no cal. Per això estic convençuda que, a la llarga, més que connectar-nos ens desconnecten. També es perden els matisos. En una conversa en persona ens podem explicar molt bé. Per telèfon, déu n'hi do. Fins i tot en un correu electrònic tenim marge per esplaiar-nos i ser precisos. A les xarxes no hi ha aquest espai i això crea arguments (i pensaments) estereotipats i malentesos. I per acabar, hi ha la mala educació. Tones i tones de mala educació. No malgastaré ni un minut a explicar, una altra vegada, la violència de les xarxes; tots els que hi hem estat la coneixem. Les males persones amb les capacitats intel·lectuals d'un lluç de palangre continuaran existint, és clar, però com a mínim jo no me n'assabentaré -o no tant-, perquè al meu món, el de veritat, m'envolten persones sensates.

Diuen que si no estàs a les xarxes no ets ningú. La veritat és que m'és ben igual. Continuaré escrivint -en aquest diari, i potser un dia m'animo i escric un llibre- i procuraré obrir les finestres, respirar, tornar a veure el món i ser una mica més feliç.