Cartes

Maria Àngels Pagès Calvet. Ventalló.

Queden pocs dies per a la primera Jornada Mundial de Pregària per la cura de la creació. A partir d'aquest any, se celebrarà habitualment el dia 1 de setembre, coincidint amb la data que l'església ortodoxa ja fa temps que dedica a pregar per aquesta mateixa intenció. Així ho va anunciar el papa Francesc el passat 6 d'agost. L'encíclica Laudato-si que ha tingut un gran ressò mediàtic, ara per desig exprés del Pontífex, esdevé un gran repte ecumènic. Un gest d'aproximació entre totes dues esglésies cristianes. Resar plegades per una causa important és ben positiu. En moltíssimes ocasions ha posat en evidència la seva preocupació pel futur de la creació que comparteix amb el Patriarca de Constantinoble, Bartomeu I.

Veurem quina serà la resposta dels creients, tots estem cridats a contribuir a superar la crisi ecològica que està vivint la humanitat. A la carta que va escriure per fer pública la convocatòria ens convida a unir-nos a aquesta celebració anual. Ens diu que tenim una oportunitat de renovar l'adhesió personal a la pròpia vocació de custodis de la creació i a donar gràcies a Déu per la meravellosa obra que ens ha confiat. Una manera de manifestar que l'espiritualitat no està deslligada de les realitats d'aquest món.

Una novetat històrica, una qüestió ambiental adquireix dignitat pública. Esperem que aquesta iniciativa serveixi de toc d'atenció per la propera cimera sobre el canvi climàtic que se celebrarà a Paris a finals ?d'any. Les autoritats s'han de posar d'acord i prendre mesures per acabar amb el mal ús que estem fent del planeta i evitar l'explotació abusiva de la natura. És responsabilitat nostra que les properes generacions també en puguin gaudir.

Vaquetes en ple segle XXI

Eulàlia Isabel Rodríguez Pitarque. Torroella de Montgrí.

Cotxes, molts cotxes, fins i tot han deixat aparcar en un espai de terra on normalment no s'aparca. La gent es va aproximant al lloc que des de fa unes setmanes estan preparant. A partir d'una tanca amb fustes han encerclat un espai i hi han posat una reixa metàl·lica, fins a fer-hi una petita plaça. Dins hi ha una construcció de fusta feta per tancar els animals. Sona música popular. Les persones de totes les edats es recolzen al voltant de tota la tanca mirant cap a l'interior. Surt una vaqueta i alguns adults salten a l'interior i corren davant d'ella, mentre aquesta, esmaperduda, va d'un lloc a l'altre sense parar. L'animal els persegueix fins que li tiba la corda que té lligada al coll i que subjecta una persona que hi ha dins la plaça. De tant en tant el públic aplaudeix. A estones, surt un jove que porta una figura, que té la forma del cap de l'animal, i ara són els nens els qui corren davant d'ell dins la plaça imitant els grans.

I tot això forma part d'un acte a l'entorn de la festa major d'un poble. Personalment crec que és una forma de divertir-se a costa dels animals impròpia del segle XXI. Com pot haver-hi persones que encara es puguin divertir a costa del patiment dels animals? Actes tradicionals fins ara que formen part de les festes majors d'algunes poblacions com les vaquetes, els correbous o la tradicional empaitada d'ànecs, haurien de ser qüestionats des de l'ètica de la societat i del context cultural actual.

Jo he estat a Síria

Àngela Ferrer i Mató. GIRONA.

Sí, però quan no havia passat res del que passa actualment. Era preciosa i un lloc per descobrir. Les restes antigues t'embadalien, era com visitar un altre planeta. El desert de les Palmes, imponent i verge com pocs llocs ho són encara. Damasc i el seu mercat a l'estil àrab, inoblidables, com la seva pau i quietud poc freqüents en països àrabs. L'olor de les espècies impregnava l'ambient i ningú molestava com sol passar en altres indrets de la mateixa cultura. Les mesquites un redós de pau. I ara? Gairebé no resta res dempeus, tota una cultura perduda per culpa d'uns eixelebrats que han convertit el país en un munt de runes.

Els pobres sirians han de fugir, malalts, infants, vells... molts quedaran en el viatge cercant una vida millor. Europa respondrà? La pregunta queda en l'aire, talment el destí dels pobres habitants que ho han perdut tot, potser fins i tot l'esperança. I la gran riquesa del país feta pols com els ànims dels que caminen sense saber si arribaran on puguin viure amb pau i respecte. Desperta, Europa!