Un règim de democràcia no militant com el sorgit de la Constitució de 1978 s'assenta sobre un mínim comú denominador, que no és un altre que poder canviar les regles des del respecte a les regles, si es vol que aquest canvi sigui pacífic. En cas contrari, la supervivència del propi Estat l'habilita per usar la coerció com a mecanisme de defensa dels seus ciutadans a fi de garantir la justícia i l'ordre social. A Catalunya, la mateixa existència de la democràcia obliga tots els partits polítics a complir amb aquesta mínima exigència per dotar-se de legitimitat. El plantejament plebiscitari que la coalició de l'independentisme vol imprimir a les eleccions autonòmiques del 27 de setembre vulnera de forma flagrant aquest llindar perquè més enllà del pluralisme polític no complir la llei és tant com acabar amb aquesta pluralitat. Pensar diferent, tenir projectes diferents, concebre la vida social de forma dispar, anhelar un Estat propi, imposa als oferents persuadir els destinataris sobre la base de la concurrència legítima. I aquesta no és una altra que «dir el que es vulgui -sense ofendre, és clar- però no fer el que no es pugui». Aquesta última afirmació condensa l'encunyació del concepte democràcia no militant. Jo puc aspirar a millorar la meva renda no per la via de l'apropiació de la d'uns altres sinó per la de la multiplicació de la pròpia. Traslladat a la política, podré canviar la norma des de la norma que exigeix una majoria determinada per escometre la mutació. En canvi no podré fer-ho obviant al subjecte constituent per la via de la creació d'un diferent. Seria tant com saltar la tanca baixant la seva altura en lloc de fer-ho sense tocar-la prèviament. Idèntica diferència entre el truc i el tracte. No puc enganyar, haig de convèncer, i no als convençuts sinó a la majoria dels que decideixen. Aquesta és l'essència de la societat espanyola moderna i madura nascuda d'un pacte històric com el de 1978 que podrà ser criticat però no pot ser violentat. Els qui decideixin fer aquest pas hauran d'assumir les conseqüències, més greus quan ho fan des de la representació d'una organització o des de les institucions que quan s'actua a títol individual. Saltar-se la Constitució no és com saltar-se un semàfor en vermell, el primer es veu sens dubte, el segon pot ser que no ho vegi ningú.