AQUELLES FESTES

27.08.2015 | 07:24
AQUELLES FESTES

La setmana última d'agost permet a molts gironins rebobinar al magatzem dels bons records, amb números rodons d'ara fa set dècades: les festes de carrer i de barri celebrades a partir dels anys quaranta. Per exemple, l'Argenteria; la seva celebració s'ampliava agafant un petit espai de la Rambla veïna, concretament a sota les voltes fins a can Barris; segons expliquen, l'ampliació venia de l'any 1920, quan el senyor Barris va obrir llavors un establiment de cafè bar, i els clavaris i pabordes organitzadors de la festa de l'Argenteria varen allargar el domini fins allí, tota vegada que d'un establiment d'aquest tipus sempre se'n pot esperar alguna col·laboració al moment complicat de les factures llargues. Cada festa de carrer anava lligada a un grup de veïns, activistes il·lusionats que solien ser comerciants d'allà mateix. Els botiguers eren l'ànima d'aquelles festes, tot un reconeixement que es mereix una publicació. Les clàssiques i entranyables banderetes de papers de colors, en molts casos, serien elaborades artesanalment pels mateixos veïns del carrer, reunits en vigílies algunes hores d'havent sopat.
Fer memòria de les festes de carrer que se celebraven a Girona als anys 40 és posar un alegre ram de flors a sobre de l'etiqueta de «grisa i negra» que duia la ciutat, clavada per totes les escassetats, repressions, targetes de racionament i altres conseqüències de l'època. Promoure i organitzar les festes dels carrers de Girona significava el redreçament d'una voluntat de supervivència, era una potent llavor de civisme, una autèntica renaixença en un clima enrarit per les circumstàncies d'una molt seriosa postguerra civil; les ?colles i aficionats sardanistes, per exemple, i els músics de les cobles, i els clavaris d'quelles festes que havien de portar els programes a censura prèvia, tota aquest gent ens explicaria detalls minuciosos de l'esforç i la paciència que calia posar per encendre una bona festa. I tot fent equilibris sobre uns presupostos pobres, que ningú tenia un ral. I la festa s'encenia i les cròniques del sardanisme han de recordar l'esplendor d'un resorgiment inoblidable, quan la sardana no agradava gens al règim polític governant. Quedi com una joia de la corona el record d'aquella tarda de la festa de l'Argenteria de l'any 1947, on es va celebrar un homenatge a Vicenç Bou, amb dues cobles que varen ?interpretar nou sardanes d'aquest compositor; la del final va ser «Girona aimada», aclamada amb el valor d'un himne verament patriòtic.
El record del plànol gironí de l'època marcaria una ruta dels carrers que celebraven festa, al llarg de l'estiu: Pedret, Sant Pere, Barca, Calderers, Sant Feliu,Ballesteries, Força, Cort Reial. Argenteria, Rambla, Bern, Carme, Carril, Marquès de Camps (es deia «L'Havana Petita»), Mercadal, Independència; potser me'n deixo algun. El lector ja haurà endevinat que el signant d'aquests records llunyans («batalletes», com diuen les mainades d'ara) era veí del carrer de l'Argenteria. Penso que aquest carrer (tal vegada) va ser el capdavanter d'aquella excel·lent colecció de festes dels altres carrers de Girona; ho dic amb inseguretat, i en tot cas m'agradaria molt de rebre aportacions de notícies, com a material valuós pels vertaders historiadors quan es posin a la feina.
Em sembla que el tema de les festes de carrer, a la ciutat de Girona, en el marc dels difícils anys quaranta i cinquanta, forma part d'una crònica molt ciutadana, molt constructora de civisme, que hauria de ser motiu d'estudi i publicació per part dels historiadors metòdics; conscients que les pàgines clarament honroses, les bones notícies dels desvetllaments, si es quedessin en l'oblit, serien malaguanyades.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema