Aquests últims dies s'ha parlat força d'un nou cas de vexació lingüística greu. El 20 d'agost, el poeta mallorquí Carles Rebassa i el seu company van ser insultats i expulsats de la pizzeria menorquina Oristano, de Ciutadella, per haver gosat demanar en català. El cas ha transcendit i s'ha denunciat simplement perquè Rebassa és un home de lletres, conegut en el circuit literari català, que té una plataforma de difusió pública en forma de bloc a internet i perquè Vilaweb es va fer ressò immediatament de la seva denúncia. Les xarxes socials, hi han fet la resta. Això pot haver donat una falsa sensació d'excepcionalitat a aquest cas i podríem arribar a pensar que situacions com la que ha patit Rebassa són, avui, rares arreu del territori de parla catalana. I no és així.
Als Països Catalans, el conflicte lingüístic hi és ben viu. No, en canvi, la confrontació lingüística, que només aflora en casos de resistència activa. Distingir entre conflicte i confrontació és bàsic, des d'un punt de vista sociolingüístic, si no volem extreure conclusions errònies sobre la situació del català als Països Catalans. Cada vegada que sento un polític presumptament catalanista afirmar que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic, em vénen ganes de treure el bat de beisbol de l'armari. Una bestiesa com aquesta només la pot afirmar o bé algú que no hagi sortit mai de casa o bé algú que, davant de qualsevol cas de possible confrontació per raons de llengua, estigui disposat a abaixar-se els pantalons lingüístics fins als turmells i a posar-s'hi bé perquè li endinyin la llengua forana ben endins. La bona fe fa estralls. Quan algú nega el conflicte lingüístic a Catalunya, està responent a l'acusació infundada del Fernando Savater de torn que, sense haver trepitjat mai Catalunya, es dedica a afirmar que a Catalunya es persegueix el castellà. Davant d'una solemne estupidesa com aquesta, el catalanista ben intencionat, en lloc d'invertir els termes del raonament i mostrar que el que està claríssimament perseguit a Catalunya és el català, cau a les mans del contrincant i assumeix el seu plantejament del problema. Un diu que a Catalunya s'hi persegueix el català i l'altre respon que no és veritat, que català i castellà conviuen sense cap mena de problema i, per tant, el conflicte lingüístic és una invenció del nacionalisme espanyol més recalcitrant.
A Catalunya, en termes generals, no hi ha confrontació lingüística perquè els catalans tenim per patrona santa Vaselina. El castellà és una llengua que el 100% de les persones nascudes a Catalunya domina perfectament a partir dels cinc o sis anys. El català, en canvi, continua essent una llengua perfectament desconeguda per una franja no pas menyspreable de la població catalana. Dit d'una altra manera, es pot viure tranquil·lament a Catalunya sabent només castellà, perquè no trobaràs mai ningú que no t'entengui. No es pot viure, en canvi, intentant fer servir només el català perquè a la primera de canvi et trobaràs algú o altre que et mirarà com si estiguessis parlant la llengua pròpia d'un planeta llunyà.
Fa poc, vaig intentar demanar una pizza quatre formatges en una pizzeria de L'Escala. El cambrer feia pinta de ser del sud d'Espanya. Potser feia poc que havia arribat. Després de repetir-li tres vegades «pizza quatre formatges» i respondre'm ell que no m'entenia, li vaig demanar «eine Vier-Käse-Pizza, bitte». Ho va entendre perfectament, en va prendre nota i, efectivament, em va portar una pizza quatre formatges. Un dia és per una pizza quatre formatges, un altre per un entrepà de tonyina i un altre per un simple suc de taronja. Intentar fer la comanda en català en qualsevol establiment de la Costa Brava, de Barcelona, València o Ciutadella resulta, en la immensa majoria dels casos, un fracàs estrepitós. Aquesta és la perfecta definició del conflicte lingüístic: quan, en un context de teòric bilingüisme, els parlants d'una de les dues llengües que conviuen han de canviar constantment de llengua perquè no són compresos en la pròpia. Que el conflicte no es tradueixi en confrontació depèn exclusivament de l'actitud dels parlants de la llengua minoritària. De la mateixa manera, un acte de violència domèstica no és menys violent perquè la víctima normalitzi la situació i hi resti importància. Quan algú que té el català per llengua materna no considera problemàtic haver de fer servir a casa seva i habitualment una llengua diferent de la pròpia, ha normalitzat l'agressió i ha assumit que la seva és una llengua de segona.
Continuar repetint que a Catalunya no hi ha conflicte lingüístic només l'agreuja. Els conflictes que no es tradueixen en confrontació deixen seqüeles molt més greus que les que pugui deixar l'enfrontament. Impliquen la devaluació de l'autoestima i la colonització mental per part del contrari. Mentre a la ciutat de Barcelona continuï essent pràcticament impossible demanar un cafè amb llet perquè, en el millor dels casos, et portaran un cafè amb gel i, en el pitjor, una orxata, a Catalunya hi haurà conflicte lingüístic. Tot i que aparentment pugui semblar una contradicció, l'única forma de dissoldre el conflicte és reconeixent-lo i convertint-lo en confrontació.
