El PSC passa pel seu pitjor moment des de la seva fundació. Moltes són les causes i raons d'aquesta crisi, però com que hi ha tanta gent que en parla, voldria fer una anàlisi dels seus encerts. El PSC ha estat un partit central en la reconstrucció del país, ha estat especialment important pel que fa a la reconstrucció de les ciutats. Va existir a Catalunya un pacte a la transició entre el PSC i el PSUC, copiat del model francès, i és que qui guanyava tenia el suport de l'altre i entrava igualment al govern. Es va mantenir fins i tot quan va aparèixer ICV.

La major part de ciutats es van governar així, unes liderades pel PSC com Barcelona, Hospitalet i Terrassa i altres pel PSUC com Sabadell, Santa Coloma de Gramenet i Sant Feliu de Llobregat. Aquells governs van començar a governar unes ciutats del tercer món i les van convertir en ciutats on la gent se'n podia sentir orgullosa. Per exemple on tots els nens i nenes tinguessin escola on anar. En molts casos habilitant de forma provisional aules als llocs més inversemblants.

Però què va fer que el PSC acabés essent hegemònic en l'esquerra catalana? El PSUC -partit on jo militava- va ser el gran partit de l'antifranquisme, però segurament un marxisme encartronat va fer que es dessagnés en discussions més aviat teològiques que ideològiques. El debat va ser impossible perquè com deia Thompson«entre la teología y la razón no cabe ningún espacio para dialogar». El PSUC va implosionar. Així doncs en arribar la democràcia el PSC va agafar el testimoni del lideratge de l'esquerra en la voluntat del poble català. Crec que el seu gran encert és que tenia com a patrimoni les idees del marxisme heterodox simbolitzat per totes aquelles persones que provenien del POUM. Van proposar un socialisme democràtic obert i altament contradictori pel que fa a la procedència dels seus fundadors. I això és el que van voler els catalans. El PSC s'ha esllanguit, però que ningú el doni per mort. Crec que ha patit una sobredosi de poder i de responsabilitat institucional. Crec que convindria que el PSC torni a girar la mirada cap a tots aquells vells militants del POUM que van refundar el socialisme català com Jaume Viladoms, en l'escola del qual se celebrà el II Congrés del MSC l'any 1948. Eren gent molt culta que pretenien fer funcionar les empreses sense amos. Volien l'autogestió obrera i una Catalunya sobirana i mestissa. El passat no dóna receptes del que cal fer, però a vegades ens dóna arguments per saber quines coses s'han fet bé i quines no. El PSC ha de tornar a pensar des del lliurepensament què és el que necessiten avui les classes populars. I el POUM en pot ser la referència. O no.